dimecres, 7 de febrer de 2018

LAMPADA, DELS ANYS DE LA GAUCHE DIVINE.

Us vull parlar i alhora fer memòria d'una làmpada que  va dissenyar l'arquitecte José Antonio Coderch de Sentmenat,a finals dels cinquanta més o menys. El que si recordo d' aquells anys si om volia que se'n parlés entre els amics, calia regalar quelcom fet o dissenyat pels arquitectes propers a la Gauche Divine Antoni Bonet i Castellana, Federico Correa, Oscar Tusquets, Oriol Bohigas, Ricard Bofill, Juan Antonio Coderch, etc. ) era molt benvingut, el preu era prohibitiu al menys per a mi, be, tot era car, però sempre hi havia algo assequible a la teva butxaca, encara que fos unes setrilleres,estris casolans diversos o un pòster d'algun edifici del propi Coderch,  com el que es troba a la Barceloneta, o de'n Bofill, Walden 7  a Sant Just  Desvern.
 Penso que qui ens podria aportar molta història d'aquells anys es l'arquitecte Joan Bosch i Agustí, perquè ell si va viure de ple el temps la gent de la Gauche divine i a més era col.lega de tota aquesta colla d'arquitectes. 
Només demanar-li i en poques hores ja , m'ha ha evocat molts records guardats a les golfes de la seva memòria; històries sobre companys seus que van dissenyar múltiples objectes i mobles, etc. 
Ell ho titula així i m'agrada molt : ...aquells primers "sants" del disseny català que tant veneràvem.
Joan Bosch ha reculat en el temps perquè tots puguem disfrutar; ens posa tot per ordre cronològic , diu que són els que més el varen colpir :
En Coderch,  amb el seu famós llum de fusta (DISA) que quan estava encès semblava que el foc brillés a dintre com ho feia dins de la seva primera llar de foc que va nomenar "Capilla", nom ben encertat.



 En Bonet Castellana, que portava tot el prestigi d'haver treballat amb Le Corbusier. La seva cadira-silló de nom "Butterfly", totalment suggeridor de la seva forma, és d'una versatilitat i comoditat incomparables.


En Rafael Marquina, creador de la revolucionària setrillera que no goteja ni embruta la peça gràcies al seu broc, clau de la qual rep el nom palíndrom: "Broc corb". Al meu entendre (Joan Bosch) aquest és el millor disseny que ha fabricat Catalunya. Copiat, recopiat i mal copiat en milions de llocs del món. Des dels anys 80 va residir en el Pla de l'Estany.


L'André Ricard és un dissenyador més professional i sofisticat que va elaborar multitud de petits objectes quotidians. Va conèixer el Mas Casadevall (Serinyà), i va tenir el detall de dissenyar una gerra perquè la fessin en el Taller de Ceràmica del Mas i la poguessin vendre en la "Botigueta" que tenen tocant a l'aparcament. En Joan Bosch va tenir la delicadesa d'ensenyar-me les intal.lacions que formen el Mas Casadevall, acompanyats de la Magali, la seva filla que també ens va fer de guia per diferents dependències del centre. Es un bell racó, rodejat d' un inmens camp verd, amb el rerafons de la Marededéu del Món al fons.




En Miquel Milá, nebot de qui va encomanar La Padrera a Gaudí. Van coincidir a l' Escola d'arquitectura. És un veritable mestre del disseny d'aquest país amb aquella làmpada de peu tan ben estudiada, que s'encén i s'apaga estirant el cable i puja i baixa a voluntat amb racionals i senzills mecanismes manuals.

Gràcies Joan, no esperava tant, he disfrutat i he après molt.
Jo, recordo moltes vivències d'aquells anys, com el ressò dels  fets del maig del 68 a Paris, que tant s'ha publicat a La Vanguardia aquest passat més de gener i ahir diumenge 4 de febrer per en Joan de Sagarra, els sermons dels diumenges del pare Lluís Llimona o també conegut per "Jordi de Barcelona" als caputxins de Sarrià,eren compromesos i parlava amb molta llibertat d'esperit, les sis hores de cançó a Canet al setembre del setanta-u, el moviment contracultural a Barcelona, liderat entre d'altres per en Salvador Guasch i que en Lluís Carandell en la seva Guia Secreta de Barcelona (1974) , li dedica una gran lloança sobre el " Instituto de Potencial Humano "que va crear al Passeig de Santa Eulàlia 23 de Barcelona, una institució per al desenvolupament de la persona i de la comunitat i molt més que vostès poden llegir, també recordo en Lluís Racionero, en José Antonio de Villena en " La Revolución cultural" (Desafio de una juventud), la teologia de l'alliberament de Gustavo Gutierrez 1972 Ediciones Sigueme (Salamanca) premi Princep d'Astúries  (2003)  "opció preferencial pel pobre" i ha dos crits: el del pobre i el de la terra, les comunitats de base,les trobades de joves a Santa Cecilia de Montserrat, el servei militar que tants bons amics vaig fer i que encara em duren com en Francesc de Martí fill de Verdú, i en Jaume Culleré de Belianes i d'altres com en Bori de Maldà i l'amic de cala Lliberata de Sant Martí, i com no, " molt lluny de mi ", la Gauche Divine i també aquesta làmpada, que en el seu moment no la podia comprar i no la vaig comprar, perquè no tenia un duro, però si me l'havia mirat i remirat moltes vegades. Després vaig deixar de pensar-hi, perquè a la vida hi havien altres coses i tasques a fer, totes més interessants que aquesta làmpada.
Segur que molts de vostès també la recorden o l'havien comprat.
Han hagut de transcórrer ni més ni menys que quaranta sis anys per tornar a reprendre la memòria i el fil per tornar-hi, perquè la seguim trobant molt bonica, intima, elegant,fins i tot romàntica, etc... 
 Recordo que a principis del 2014 a Barcelona no es trobava cap lampàda com aquesta a la venda ni cap recanvi , aquests estaven exhaurits, possiblement els hereus l'havien deixat de fabricar ?? o sigui desencís , i resignació. Sí, una anècdota curiosa,  em van arribar rumors, de que antigament, els propietaris la feien al propi domicili, o sigui d'una manera molt casolana, vaja mai van necessitar un petit taller per muntar-la , les peces ja arribaven cadascuna del seu origen i tant sols calia muntar-la amb paciència i portar-les a les selectes botigues que la comercialitzaven.
Ràpidament, nosaltres tres, després de les indagacions i de lo poc que teníem, vam quedar que la construiríem des del  " no res " , a base d'enginy i paciència i cercar martingales per assegurar que les peces que faríem, encaixessin i l'estructura fos sòlida i duressin després de tant d'esforç. Vam imitar la làmpada, no per fer negoci, sinó tant sols pel plaer de tenir-la a casa després de tants anys. 
Cosa curiosa pel novembre del mateix any Mínim li fa un homenatge titulat L'herència de Coderch . La Vanguardia vint-i-cinc de novembre del dos mil catorze, dins l'apartat Cultura.




En fi després de mesos, vam aprofitar una peça d'aquí una d'allà , en total tres peces del total de la làmpada i amb molt d'afecte per part del meu fill i de l'Agustí que es el millor ebenista que he conegut a la meva vida: home humil, senzill,moderat,valent, atrevit, enamorat de la seva feina, meticulós per defecte, pràctic, primmirat,investigador de nous materials, educadissim, empàtic, mai es posa cap mèrit, tinguent-los tots, escolta com a norma, mai te pressa quan te una persona al seu costat, tendre, amb un somriure que no molesta a ningú, orgullós d'haver escollit aquest ofici, que el va aprendre del seu pare i que mai l'ha donat per acabat,guarda molts records, per no dir tots, també molts  materials antics en prestatges des dels seus inicis, cada dia aprèn algo nou,mai li han faltat les idees per fer, li agrada contemplar la feina com va avançant, pensa com millorar-la a  cada pas , tot ha de quadrar a casa seva, res a la improvització, poques vegades veu impossibles. 
M'encanta la seva contemplació de l'obra acabada.
Seduït pel ciclisme, que el practica d'ençà molts anys.


En Llluís disfrutant de l'enginy de l'Agustí , per equilibrar les rodes de la bici.

Si fa bon temps surt amb una colla d'incondicionals amics i fan sortides llargues com: d'Anglès a Ossor amb la furgoneta, després amb la bici cap a Sant Hilari Sacalm, i d'allí set km més fins al Pla de les Arenes i després baixar cap al Coll de Revell, cap Arbúcies, Hostalric, Riudarenes, Anglès i punt final. Durant anys ha fet 600 Km a la setmana, una altra excursió era anar a Sant Pere Pescador, L'Escala, Viladamat (80 km), i després de cada excursió esmorzen i tornen cap a casa reconfortat, relaxats i en pau, tot esperant la propera sortida. Al bon temps acostumen a fer-ho dos cops per setmana.

Però tot s'ha de dir, ell mateix com poden veure en la foto anterior ha dissenyat un estri per equilibrar al màxim les rodes.



Quan surt de casa, ho fa com un nen petit amb vestit nou o amb sabates noves,  ell te un plus afegit, surt amb la seva bicicleta amb la màxima seguretat, de que la màquina no li fallarà.
Em consta que també supervisa la d'algun company que no sap massa de mecànica, ho he vist ho fa com si fos la seva.
Continuo amb les seves múltiples qualitats : Es meravella de qualsevol moble que cau a les seves mans; quan dic moble, potser una columna tornejada a ma, un faristol, una caixa de fusta de cedre per guardar minerals o estris per anar de pesca, unes portes d'armari de noguer, una caixa de núvia, un cadira,  " enclavillada", o sigui feta en clàvies de fusta, s'aguanta anys i més anys i sense cap clau de ferro.........



Veien el nostre interès pel seu ofici, també ens va parlar dels tipus de fusta que havia treballar en el passat o traballava en el present com: 
L' Oburu, fusta tropical d'Àfrica, que creix en llocs molt humits; la feia servir per a fer motllures dels mobles de menjador, les portes, pilastres, o sigui lo que la gent veu al mirar un moble.
El Faig, per fer taules, es treballa molt be, no desgasta les eines.
També feien servir el Castanyer que el compraven a Anglès, però aquest es corca a la perifèria.


Castanea sativa. Castanyer.

El Pi de Flandes, es fa servir més en fusteria, però també es corca a les vores.
També ha treballat molt el Cedre, es una fusta perfumada, sobretot fent calaixos i les guies de les taules, aquest no es corca.
En època del seu pare treballaven l'Alzina per algunes peces dels carros. Les eines del fuster es feien d'alzina. 
També és un enamorat de la pesca, els poso una caixa d'estris necessaris per a sortir a qualsevol riu de muntanya o a marina .


Eines per a la pesca amb mosca

T'explica moltes històries de com treballaven els fusters i ebenistes vells, tècniques i maneres de treballar la fusta ja totalment oblidades. 
Te molt present una anècdota de jovenet : els ebenistes grans li deien que serrés una fusta, però pel mig de la línia marcada amb el llapis, poca broma, una línia de res, calia que xerrac passés per la mitat, recorda que calia ser un virtuós per exercir aquest bell ofici i la cosa no ha canviat,
Recorda que quan tenia disset anys va anar a treballa a Can Trull a la fàbrica, dins d'aquesta ja hi havia un taller de fusteria, en aquell moment havien a casa del Sr. M. Coromina, el fill de amo; al sortir de can Trull va anar a treballar a una fusteria a Sant Feliu de Guíxols, quedant aquesta gent molt agraïts per la seva finura en acabar les coses, fins i tot l'amo va enviar una carta felicitant als seus pares, de com havia treballat el noi.L'Agustí recorda que el seu pare al tornar de la guerra va llogar la casa del costat de la Pia Almoina, museo de les pedres fins l'any 1970, tot seguit va fer el taller on estem i posteriorment la casa on viu l'Agustí  i la seva família. Fiu que el seu pare tenia molt bones mans.


D'aquesta en diu TUPI (1966)

Segons l'Agustí aquesta màquina de fer motllures, galses, etc... es una BAUERLE , es tot un tresor, des que la tenen (1966) , mai s'ha espatllat, ni s'ha hagut de fer cap reparació ni rectificació.
Veuen totes aquestes motllures ?


Aqueste motllures son de la màquina 

Dons segons l'Agustí, n'hi han moltes més en calaixos i penjades a les parets, i valen més les múltiples motllures que la pròpia màquina, que ja es dir.
Coneix qualsevol fusta, per envellida que sigui, sab quina es corca i quina no, quina s'esquerda i quina no, sap quina fusta és suau, sap quina s'endureix dins l'aigua, sap quina traurà xispes a la serra de cinta per la seva duresa, ho sap tot i això m'encanta. Hauriau de passejar per dins el seu taller per a disfrutar, totes les eines funcionen a la perfecció, tot està ben afilat i no hi ha cap màquina espatllada, encara que sigui vella; la majoria tenen molts anys, però n'està molt cufoi, no li fa falta més.
Dins la seva seguretat disfruta com un nen.


Sancta sanctorum de l'Agustí.

En aquest petit o gran armari, hi guarda tots els estris necessaris per a ser un exel.lent ebenista, no hi falta de res, tot està a punt, les moltes broques que te, foraden amb precisió, no deixa res a l'atzar, no entén el desordre, es una gran qualitat que l'honora, en un ofici tant precís.




 Mai envia una eina a afilar a fora, ho fa ell, amb tota delicadesa i finura, o sigui que quan necessita una eina, no ha de pensar en fer-li el tall de nou, ja està fet.



Puc dir que  hi ha dedicat la vida, no l'importa repetir alguna peça si no ha sortit be, sempre li he escoltat dir que de casa seva no ha sortit mai res defectuós, el moble porta la seva firma i aquests mobles seus poden figurar en actes notarials, vull dir en testaments, per la seva sobrietat i bellesa, vaja que són mobles per varies vides.
Els seus mobles són per passar de pares a fills i a nets , en te d'escampats per bona part d' Europa, un menjador complet a Moscou, quatre a Alemanya, i fins i tot a alguna república ex-soviètica com Kasachstan que hi va enviar un gran armari tot de fusta massissa , desmuntat i molt ben empaquetat, poca broma ! Està molt cofoi de lo que ha sortit de casa seva. 


Estoig de fusta de cedre, fet per l'Agustí, fa molts any , mes de quinze, i a l'obrir-lo encara se sent l'olor de la fusta.

El seu prestigi ha arribat més enllà de la seva comarca i país, Enhorabona Agustí !

Tornant a la làmpada que es el motiu d'aquest post.
Vam tenir sort de les dos peces i una làmina de fusta que en Lluís va poguer comprar a Vinçon, no en quedava cap més ,  amb elles soles no podiam dissenyar la làmpada ni fer-la ( evidentment no disposàvem d'un plànol original ni res que si assemblés ); tot s'ha de dir, vam tenir la sort que una amiga del Lluís va despenjar la seva, del pis dels seus pares, perquè ens poguéssim sortir, entre tot sembla que la podrem fer, si ens en sortim farem quatre làmpades, dos per l'Agusti i dos pel Lluís. Imitant de lo que havia disenyat l'il.lustre José Antonio Coderch de Sentmenat (1913-1984). Tot un repte, la cosa anava per llarg i així va ser !! hi vam invertir molts mesos, per això als veurens i no sabiam on demanar les parts de la làmpada, xerràvem de moltes anècdotes mèdiques, o història local, de persones de Cornellà que havien sigut referents en les nostres vides de ciutadans, com per exemple el bon manyar-ferrer de Sords.
Vam haver d'investigar-ho tot, del principi al final, buscar una empresa, que treballés amb una impressora 3D,i enviar-li la " corona circular negra gran i petita " amb els seus pinacles , en Lluís ho va haver de dissenyar les dos peces amb el programa d'Autocat", una tasca molt laboriosa i entretinguda , aquesta empresa va ser : MZ3D, de Vergara, impressindible que l'interessat ho enviés  en format autocat; d'això fa quatre anys , deu ni do del preu que van costat les 8 peces grans i les 4 petites.
Tot s'ha de dir a Barcelona l'any 2014 no vam trobar cap làmpada arraconada en algún angle d'alguna botiga, si tres peces  amb aspecte d'envellides a Vinçon, del passeig de Gràcia, com he dit abans; evidentment en Lluís les va comprar, ja teniem quelcom. 
De cop calia  buscar per tot el país, una empresa entesa en fusta que"  deixés passar la llum ", segons l'Agustí només podia ser Pi d' Oregó i que fessin làmines ben primes, i que no es trenquessin al tallar-les i al curvar-les,en fi tot un repte. A més també calia,  buscar una empresa que ens fes els ferros que aguanten la part de plàstic, superior e inferior, on van ancorades les làmines, i també les petites rodones que uneixen els ferros,  tot un handicape .
 una altra que ens pintés de negre aquest petits ferros, perquè no es rovellessin i alhora fessin una mica de goig , ho deixo aquí, no vull que s'espantin.. etc. Tot això abans de començar el treball de camp, llarguissim i carregós i tot plegat per fer màxim quatre làmpades dos per casa i dos per  l' Agustí, tot s'aguantava en el desitg, ho podiem considerar una questió d'honor per dos homes que havien viscut de lluny o d'aprop els anys de Gauche Divine, en aquells anys seixanta principis del setanta, l'Agustí ja havia vist aquesta làmpada a una botiga de mobles de Banyoles.
Tot el mèrit de remoure aquest record intens sobre aquesta làmpada el dec al meu fill Lluís, que en temps passats m'havia sentit a mi  parlar-ne; dons va ser ell el motor que ens va empènyer a mi i a l'Agustí a esbrinar si es podia fer.
Mentre no arribava el material, anàvem passant les estones, de tertúlia al seu taller, tot veient i valorant mobles ja fets, estil de la Provenza (Montpeller), mobles d'influència italiana, també mobles clàssics massissos, etc.  L'Agustí recorda que amb el seu fill varen anar a unes trenta fires del moble a Milà. També un plaer estar callat al seu costat i veure'l treballar en lo que estava fent en el moment  de la visita. Va ser tot un honor veure'l dissenyar i fer una escala de cargol sencera, se'n ha saber molt perquè al muntar-la tot quadri al milimetre i ajusti a la perfecció. Resultat final una meravella, només ho pot fer un gran ebenista.




Aquesta màquina tenim davant se'n diu fregadora de banda manual; l'Agustí recorda que la primera que va tenir se la va fer ell, les politges eren de fusta cosa mai oïda per mi, sempre les he vist de ferro, la plataforma per pujar i baixar una peça d'un moble es movia a munt o avall amb una manivela; res a veure amb aquesta que veuen tot es electric, cosa poc freqüent en ell, va dir-me que encara avui dia hi ha ebenistes que encara no la tenen, no pel preu, sinó que s'ha de tenir el pols i el punt d'apretar molt o poquet i .....si et passes, ja has llepat.


L'Agustí fent un facistol,  pel llibre Caprichos de Goya
L'Agustí fa com vint-i-cinc anys que em va fer aquest facistol per posar el llibre Goya, Los Agua Fuertes, coneguts amb el nom de Caprichos y nota biográficas del autor,


Escanejat d'un gravat autèntic fet per en M.Seguí y Riera 1884. " Ya tienen asiento " Nació Francisco de Goya y Lucientes el 30 de marzo de 1746 en Fuen de Todos, pequeña población de la provincia de Zaragoza.

per M. Seguí y Riera, Barcelona: Centro Editorial Artistico 10, Mendez Nuñez, 10. Any 1884. 
Aquí tenim una màquina que l'Agustí l'anomena Copiadora-Fresadora, explica que ha treballat centes d'hores amb ella i mai l'ha deixat penjat.



Com podeu llegir a la camiseta de l'Agustí que diu: " Salva la vida d'un cuc, pesca amb Mosca ", ell es un gran aficionat a la pesca amb mosca, fa com vint-i-cinc anys que en parlem, i m'ensenya un armari on hi guarda tots els estris per passar un dia al riu, l'equip es completissim, amb tot gaudeix  dels amics .


Aquest armari ,  només guarda tota la vestimenta, botes fins a mitg cos, canyes especials de grafit, a dalt dos maletes amb tots els petits estris per pescar i construir-se ell mateix les mosques artificials, una meravella.
L'Agusti ha dedicat més de 20 anys a la pesca amb mosca, amb el pas dels anys ho va canviar per la bicicleta. La vida obliga a fer aquests canvis.



Com he dit abans, llargs anys ha practicat la pesca amb mosca, cosa que no es fàcil,segons ell es tot un art, requereix gran habilitat i coneixement, de manera que la pesca amb mosca es considera pels seus fanàtics com un " art " o pesca " intel·lectual ". Aquest tipus de pesca és una de les més pures i desafiadores en què peix i home s'enfronten. - perquè hi han tants tipus de mosques a la natura ? No se que contestar !.



Perquè d'un moment a l'altre canvia el vent, o es posa núvol i de cop al damunt de l'aigua apareixen un estol de mosquits de color negre , o més vermellosos, o marronosos i si no canvies la mosca, no pesques res, la truita és intel.ligent.
L'Agustí explica una anecdota ben bonica: hi han pescadors veterans que a l'arribar al riu on van a pescar, caçen una mosca al vol i llavors esculleixen la mosca artificial a posar a la canya, per tal de confondre a les truites. Interessant i molt pràctic, però alhora l'Agustí ens dona uns consells:
Primer cal tenir en compta quin tipus de mosca vola? Si no volen mosques s'ha de posar una mosca fugada ; a l'hivern s'ha de fer servir aquesta mosca fugada. 



La ninfa no està formada, mentre no poden volar i s'assequen les ales al damunt de l'aigua, son menjar per les truites. La mosca adulta pont els ous sobre l'aigua.
També tenim la Mosca de Maig perquè solen sortir al maig. Aqui els poso una bona varietat de mosques, que poden servir per altre tipus de peix.




La mosca formiga a l'estiu.



Quan m'explica tota aquesta varietat considerable de mosques en el nostre entorn, quedo meravellat, perquè un servidor sempre ha estat acostumat a la mosca comú que molts tenim a casa.
Ben mirat , Déu ni do de la quantitat d'estris que estem veien en els diferents departaments de les caixes de l'Agustí, tot això dona entendre de que no es cosa fàcil.



Amb els seus amics anaven a pescar a la Cerdanya, concretament a Bellver de Cerdanya, a Vilallonga, a Setcases, fins i tot a algun tros de riu pujant a Vallter. Quan estava cansat escullia llocs més propers a casa com a Orfes, Vilert i Báscara, també sota el poble de la Cellera de Ter, on el riu és molt ample i hi van molta gent a fer pesca amb mosca.
L'Agusti explica que al Terri hi han carpes, bagres i barbs, curiosament les bagres es pesquen amb mosca.



L'Agusti ens explica que als matins a la taula del menjador de l'hotel els pescadors monten el seu torn fixat a la vora de la taula i allí confeccionen mitja dotzena de mosques una mica variades. Vista la petitesa de les mosques artificials cal fer servir el torn, sinó seria quasi impossible fer-ho tot amb les mans i que quedés ben fort.
Els fils de colors que estem veien dins la caixa, son útils perquè hi han mosques de tots colors i també el cos de la mosca pot ser de varios colors, normalment hi van unes espires de color vermell o d'altres. 


Carret de la canya de la mosca, te forma de cua de rata, o sigui cònica.

L'Agustí també m'ensenya el carret de la canya que es tant bo, que el guarda en un estoig especial: el carret de la pesca de la mosca, el fil es de seda artificial en forma de " Cua de Rata ", vol dir en forma cònica. La Canya de grafit pesa uns 70 grams i al tirar-lo es brinca moltissim. 
Una nota que diu molt a favor d'ell i dels seus amics, sempre tornaven el peix al riu !!!
Com a divertimento i ben lligat al que estem parlant, es interessant llegir: Los años Divinos, d'Oriol Regàs , any 2010 Edicios Destino i  " Gauche divine ", amb textos d'Oriol Regàs i Oliva Maria Rubio de l'any 2000, editat per Lunwerg Editores i Ministerio de Educación y Cultura.
Viure al costat d l'Agustí el desitg de poguer portar a bon terme tot un somni, no tenia desperdici i de contemplar la seva cara amb aire de disfrutar amb una certa inocència, el que de lluny sabia que ho faria be.
No se com vam derivar altra vegada vers la pesca, la gran afecció de l'Agustí i va volguer ensenyar la canya i el carret. 


Canya que pesa 80 grms, es de 

He començat amb la làmpada acabada perquè vostès se'n façin una idea, als anys setanta a Barcelona era  molt coneguda, des que va sortir, jo als meus 19 anys l'havia vist exposada i a la venda a una botiga de Vinçon del Passeig de Gràcia.


Estocatge múltiple

Amb l'homenatge  de Mínim a l'arquitecte, els hereus segur que hauran tornat a posar a la venda aquesta làmpada única des de la meva joventud, ara ja en tinc seixanta-vuit. No em diguin que no es maca ??, però potser que el conjunt sigui estètic, però hauran trobat els mateixos materials ?? Es un pregunta que em faig.


Com aquest racó, ni han molts, vertaders tresors d'història de la seva vida.


Noteu aquests petits departaments, quadriculats, plens de gom a gom de fustes i fustetes, de motlles i motllures i d'altres peces ben treballades i acabades com algun cim de taula massissa, que algun dia, van servir i potser serviran o no, per a recuperar mobles molt preuats,que fa molts anys es van dissenyar i fer,i deixar de fer, l'Agustí guardava la plantilla que li havia ajudat a tallar la peça i considerava que sempre es bo no perdre el rastre, mai se sap !. 


Stocatge al taller de l'Agusti

Alhora tenia un petit estoc de cada peça, per poder-la muntar ràpidament si hi havia una altra comanda. Aquest sistema sempre li va donar resultat, encara que ell de manera simpàtica, diu en van sobrar, que hi farem !
El secret està en les altures del taller tal com poden veure,allí s'hi guarda quasi tota l' història de casa seva.


Aqui podem observar unes cims de taules que s'allarguen,



Tot el que pot semblar fàcil, en cap moment ho va ser, no perquè el meu amic Agustí no tingués idees, tot al contrari, la lentitud en part era deguda a que no trobavem els materials adients  i com que no teniam pressa van optar per esperar i disfrutar de l'espera; i a poc a poc anar gaudint ara projectant com seran les puntes de les làmines de la futura làmpada , etc... 


Les coses si es fan be, surten be .

La il.lusió a tres bandes era al màxim, érem com nens petits,  que "voliam i no voliam arribar a final del projecte,o sí " i contruïr les quatre làmpades , això tant petit es va convertit en una odisea, vam tardar mesos en fer-les. 
Ara sembla que em trobat una empresa a Igualada que podrà subministra-nos aquest pi americà d'Oregó transparent a la llum; dintre de 4 setmanes ens ho confirmaran, perquè el responsable està de viatge.


Peça de plàstic, feta en impresora 3D.

El temps anava passant i tot s'ha de dir, l'Agustí te tot el mèrit de cara a que tot arribés a bon port, ell anava pensant amb les tres peces que tenia i les que no tenia i  com es podria fer cadascuna d'elles. 


Cada làmpada porta una peça d'aquestes , feta en una impresora 3D.                                            

La llarga sabiduria acumulada durant tots els anys de, feta  la seva professió, li van servir de molt.


Plantilles per la bona marxa de les làmines de la fusta d'Oregon.

Va fer la plantilla per a cada fulla de la làmpada.




Explica l'Agusti, que el que més li va costar de la construcció de la làmpada va ser tallar les làmines de fusta, era molt fàcil esquerdar-les o trencar-les.




Tot havia de ser molt precís i això obligava ha pensar com es farien les plantilles per poguer fer i tallar totes les làmines exactes i al mil.limetre; una feinada en fer tant sols les plantilles.



Al ser una làmina tant prima, la por a que s'esquerdessin era constant; com es tallarien ? no teníem motlles o encunys, que posant-los al cim de cada làmina, una premsa les deixés encunyades i les fes totes exactes i sense cap risc d'esquerdes, l'Agustí ho va fer manual.
Tot passant l'estona, i veien treballar a l'Agustí, li vaig preguntar per la màquina que estem veien, és una màquina que es diu màquina d'obrar combinada, pot fer forats, se li pot posar fresses, serres, etc. Actualment no la fa servir i per això hi han records de tota mena deixats al damunt.




 Aquesta màquina fa molts anys que està amb ell, segons l'Agustí es un tresor, una filigrana de màquina, es Belga, amb ella ha fet molts peus de taula i també te la particularitat de fer taladres. 
També te molt d'apreci a aquesta Regruesadora " aprima la peça, tot el que tu vols ", la te des de l'any 1960, una gran màquina i que mai s'ha espatllat i funciona com el primer dia.

Encara te una altra màquina que es diu motllurera, que fa els montants de les portes a quatre cares, impressionant.
Tots els fusters i ebanistes que he conegut, a tots els falta alguna falange dels dits de la ma, es propi de l'ofici. Ep ! l'Agustí , després d'una llarga vida d'ebenista, te els dits totalment integres.



Amb l'ajuda de la làmpada que ens van deixar, l'Agustí va anar fent plantilles per poguer fer tots els components de que constava.


Més estocatges després de la serra-cinta.

M'oblidava un insrument molt necessari per un ebenista que es la serra-cinta, per tallar gran taulons.


Reforç per els extrems de cada làmina .
Be, per sort va arribar el dia que ja totes les peces que havien fet fora del taller havien arribat : les rodones  de plàstic negre i els ferros, tot lo altre de fusta ja estava acabat feia dies, per part de l'Agustí.


Veure al damunt d'aquesta làmina de fusta el ferro negre (3) que aguantaran tota l'estructura de la làmpada.

 Muntar-les va ser tot una festa, clar ho teniam tot. L'Agustí i el Lluís si van posar i vinga a veure si tot encaixava. Sorpresa tot encaixava la mar de be, cap equivocació en els forats de les làmines.




Primer de tot  i obligat era muntar la estructura interior de la làmpada, que aguantaria totes les làmines de fusta.



La primera va encaixar perfectament, de cop va pujar la autoestima dels dos i de retruc la meva, tot lo fet donava profit.



Podem veure com va creixent, s'havia fet d'allò més be.



Jo sempre he ajudat a distància, diguem he sigut l'home dels encarregs, d'anar d'aqui cap allà, o sigui d'intendència i gran observador de tota l'història des del principi.



En Lluís també muntava la seva i per la cara veiem que està molt atent i alhora orgullós d'haver arribat a tenir-la.



Ja tenim la làmpada muntada i tots contents i satisfets.
Aquí teniu l'Agustí i en Lluís que des del principi van estar llançats a que la làmpada fos una realitat. Junts vam  acomplir un repte, que després de mesos va ser realitat l'any 2014.
Dono les gràcies a l'Agustí per tota la seva paciència i esforç en portar a terme aquest diguem-ne " somni " " de tres peces "  arribar a fer tota la làmpada, també agraïts a la amiga del Lluís que ens va deixar la seva làmpada, per poguer avançar i prendre mides. Els cos real en hores l'Agustí mai ens l'ha dit, molta generositat per part seva. Cosa que mai li podrem pagar. Mil gràcies i molt més que agraïts. 
Diuen que tots els homes som el que som gràcies a l'ajuda dels altres. Tots ens realitzem en la mesura que  els demès són capaços de realitzar-se. Agustí està al teu costat es un aprenentatge continu com a persona i com ebenista, Déu ni do del que em après de tu. 
Ben cordialment
Pep.