diumenge, 9 de juliol de 2017

PAPA, DISFRUTA DEL CANSAMENT

Ja tornem a ser a casa, s'ha acabat la cinquantadosena peregrinacio de l'Esperança a Lourdes organitzada per l'Hospitalitat de Girona i presidida pel nostre bisbe Dr. Francesc Pardo i Artigas.  Hem tornat amb les piles ben carregades, allí hem viscut, conviscut, compartit amb els malalts, companys brancadiers, infermeres, personal sanitari, mossèns i els inseparables pelegrins, que ells donen molta vida al nostre entorn i ajuden en el que cal, per exemple en formar el cor de  cantors en les funcions religioses, que es de vital importància per la litúrgia i per damunt de tot ens fan companyia , parlen amb els malalts i també amb nosaltres i a poc a poc van forman part de la nostra gran familia. Pelegrins us estimem molt!



Com m'agrada veure a la vora del Gabe amb  el seu soroll/fressa caracteristic/a i la seva velocitat, (perdoneu a l' Urgell, només tenim El Corb, i ens fa una mica bastant d'enveja), i sense volguer les estones son més plaents;  un malalt i dos pelegrins parlant dolçament, això ens omple de pau, o veure tres brancadiers amb dos malalts en una cafeteria prenent unes cerveses i explicant-se la vida i " miracles ", d'ençà la última vinguda a Lourdes; i també veure un grup important de joves asseguts sota els arbres del Accueil, tocant les  guitarres; o a primera hora del matí passant pels passadissos del Accueil donar-los els bons dies tot cantant, després de la pregaria de les set amb el bisbe i tot el personal de servei; tot ajuda a tenir un gran dia, que només de veure les seves cares, ja ho hauguren. Quan sento tocar les guitarres, sento al nostre estimat amic Cesc Rovira, la l'Enric de las Heras,  la Lali Valdivieso, i tants d'altres que tant em van ajudar a ser feliç. Mil gràcies a tots. La felicitat va començar per quelcom gratuid, amb poca cosa en teniam prou: Una cançó que recordo molt, i d'altres, però en poso un rosset, que cantava molt be, això que mai he sabut cantar:

Paff era un drac màgic
que vivia al fons del mar,
però sol s'avorria molt
i sortia a jugar.

Paff era un drac màgic
que vivia al fons del mar,
però sol s'avorria molt
i sortia a jugar.



Em tornat cap a casa, contents de veure que aquesta gran organització que es l'Hospitalitat de Lourdes de Girona, està alerta o en un  (stant-byte ) constant, per adonar-se sense perdua de temps de lo que el malalt necessita en qualsevol moment, sigui el que sigui. Dona bo, de mirar les cares pels passadissos dels brancadiers i les infermeres, cares alegres, que transmeten  el bon dia que Déu ens do , amb el seu somriure, mirada i manera de caminar; van disposats a tot, ajudar a rentar-se a vestir-se, a posar panyals als qui ho necessiten, a recordar la medicació i donar-la al que no ho controla, deixar mudats amb la seva credencial i el seu fular i la medalla de la diòcesi de Girona, i fins i tot el seu perfum, quan se'n van a esmorzar ja estan guapissims. A Lourdes temps no es igual a temps.



De bon mati, tots em sentit els cants i les paraules del bisbe, que no es deixa racó per adreçar una pregaria i unes paraules d'ànims a , malalts, infermeres, brancadiers, personal sanitari, en fi que a poc a poc ens anem posant al lloc millor per tal de mirar el més petit detall que pugui ajudar als nostres més necessitats. 
Sovint es bo entrar al menjador, perquè allí els trobem a tots i anar saludant als malalts que no havíem vist, per diferents motius : d'Aiguaviva, o de Tortellà, de Lloret, d'Olot, de l'Escala, de Tordera, de la Bisbal, de Biure, de Cornellà del Terri, de Vilademuls,  de Calonge, de Besalú, de Vilabertran, de Salt, Bescanó, d'Anglès, de Torroella de Montgrí, de la Canya, de Medinyà, de Vidreres, etc. El malalt s'emociona quan el saludas i li dius jo vaig estar de metge al seu poble fa molts anys, i això genera empatia i coneguts comuns, encara que allí et digui doctor , donç si que el recordo, però s'ha fet molt gran, valgam Déu te tots els cabells blancs  !! i es cert. També perque no dir-ho al menjador es fan moltes visites, més d'un  et diu: - doctor vol mirar-me els turmells, que penso que estan més inflats que ahir ???? i d'altres que no cal enumerar, la dedicació als altres es continua, així està escrit !
 Ep ! Això de passejar-se pel menjador, ho fa cada brancadier i infermera, parlar sobretot del malalt que tractes o portes, no explicar la nostra vida, pensar sempre que l'important es ell.
Per altra banda es un puntal de la Hospitalitat, acollir al malalt com si fos el mateix Crist !!! com no pot ser d'una altra manera.
Més d'una vegada el malalt m'ha dit , escolti aquestes són les meves vacances i les espero amb molta il.lusió. Aqui a Lourdes visc un trosset de cel a la terra.  Vostès mateixos, sense paraules.



Durant els dies que estem a Lourdes, ens dona temps de parlar molt, amb tothom que estigui allí; tothom te la seva per explicar, que si jo visc en un 6è pis i no tornaré a baixar al carrer fins la propera peregrinació. Un altra dona, si vull venir a Lourdes l'any vinent ja cal que estalvïi, deixaré d'anar a la perruqueria. Jo cuido els meus nets tot i l'edat que tinc, i si Déu vol i la salut m'acompanya tornaré a venir cap a Lourdes, sóc tant feliç aqui !! 
Pocs dies abans de començar la peregrinació vaig telefonar a dos brancadiers veterans, per  tal de saber si ens tornariem a trobar a Lourdes i els dos tot tristos em van comentar, que no vindrien, es trobaven envellits, cansats i cadascú amb la seva malaltia i als dos els feia algo que els companys brancadiers els haguessin de portar en un " xino ", quan ells sempre  (40 anys), havien ajudat en el trasllat, cuidar-los, que vol dir atendrels en el viatge i a Lourdes.
No és la primera vegada, però es repeteix, estimem, però no ens deixem estimar, després de tants anys d'anar a Lourdes, penso que  tots ens hi podem trobar; pot ser no es tant fàcil deixar-se estimar?
Jo,  seguin les instruccions de la nostra cap de l'equip mèdic, vaig acompanyar com a metge als pelegrins des de Girona fins al mateix santuari, de Lourdes,  un viatge molt dolç amb la Montse Agell responsable dels pelegrins. La Montse, si fa molt, dona tota mena d'explicacions, que es farà, activitats propies d'ells, hotels on estan, que poden fer en el temps lliure, en fi la Montse parla amb el cor, un cor que fa molts anys que estima Lourdes els seus pelegrins i els seus malalts. També deixa caure que s'espera d'ells, interessant; de moment comencem el sant Rosari que em convida a dir-lo a mitges; accepto sense pensar-m´ho, vinga i més anant cap a la casa de la Mare, tota pregaria paga la pena. 
Arribats a la missa de presentació a la Marededéu a la gruta, tot resplendeix, a més avui es la solemnitat del naixement de Sant Joan Baptista. Un cop començada la missa, comença a ploure, un xim-xim continu, els cants afloren meravellosament per la nostra coral sota la direcció del Sr. Lagares, que en sap molt i transmet entusiasme, i amb el mestre Cassú al armonium que en sap un niu, per això es considerat un mestre.  



Tot en tot ,estem a la glòria. Els brancadiers e infermeres no deixen de guaitar els malats i la gent jove reparteix, aigua fresca, un te, o bes a saber quina infusió calentona, la qüestió es que els malalts s'hidratin i apaguin la sed, perquè fa molta calor, a pesar de ploure i anar ben ennuvolat.



El bisbe ens emociona sempre que parla de la Marededéu, a més avui s'ha esplaiat amb la grandesa de Joan Baptista : Us ho asseguro : entre els nascuts de dona no hi ha ningú més gran que Joan, però el més petit en el Regne de Déu és més gran que ell.....
Un centurió tenia un servent que estava malalt .......



Arribats a l'hora de la comunió, mossèn Baburés demana quatre laics per donar la comunió als fidels. Aceptem , els quatre i vinga acompanyat d'una " umbrel.la blanca " ens  disposem a donar  " El Cos de Crist ". 
Acabada la missa el bisbe donà un obsequi a tota la mainada que han vingut a Lourdes per primera vegada, enguany de Banyoles sols han estat trenta o tenta-dos, a més d'altres de les diferents delegacions de Girona. Els regala una medalla seva, que posa " Servir és estimar ". El Bisbe.   No tinc paraules, els joves van estar i encara estan contentissims.



Ep ! el dilluns després de la processó del Santissim, que no vam fer, perquè pensaven que plouria i es va suprimir el recorregut des de la Pradera i només es va fer per dins de la basílica, també ens va regalar la mateixa medalla a tot l'equip mèdic, cosa que ens va fer un gran honor i alhora una gran alegria, no esperàvem tant.



Sempre que podem fem una escapada al bureau de l'Equip Mèdic, per si convé i no deixar sol al company que atend i que fa urgències.  Gairebé sempre mentre hi han activitats, els professionals que solem trobar son el Dr. Turró i també el Dr. en Infermeria i Medicina en Jeroni Jurado d'Olot. En Jordi Turró te la virtut de fer-nos pensar i vinga qualsevol tema es pot exprimir fins a l'infinit i com que aquell dia no hi havia cap urgència ni pacient a qui atendre, i tot estava ordenat, vam sortir a parlar asseguts a l'entrada del bureau, de com havia evolucionat el món des de Galileu Galilei, Copernic, el Renaixement, la Revolució Francesa, la Terra el centre de l'univers, més tard el sol centre de l' univers, també va sortir en Freud, Sartre, etc, fins a arribar a que l'home es paraula i aquí ja hi vam ser. Jo des de primer curs i tota la carrera que vaig tenir com a company al Dr. Ramón Gefaell (a.c.s.) que era nebot del que en altre temps havia sigut catedràtic d'Estètica de la Universitat de Barcelona, que va presentar la dimissió quan el franquisme va fer fora els catedràtics:  en Garcia Calvo i l'Aranguren, va escriure aquella famosa frasse a la pissarra " Etica sine Estetica, apaga y vamonos ", em va venir com l'anell al dit llegir-los el poema de José Maria Valverde :
Als 17 anys Jose Mª Valverde va escriure  Oración por nosotros los poetas, i diu en nom de tots els poetes  " Tú no nos das el mundo para que lo gocemos/Tú nos lo entregas para que lo hagamos palabra " . Poeta es entonces, el que hace del mundo palabra.
Em lliga perfectament amb el llibre homenatge al pare LLUIS DUCH de Montserrat " EMPARAULAR EL MÓN ".


ORACION POR NOSOTROS LOS POETAS :


Señor, ¿ qué nos darás en premio a los poetas ?
Mira, nada tenemos ni aún nuestra propia vida;

somos los mensajeros de algo que no entendemos,

Nuestro cuerpo lo quema una llama celeste;

si miramos, es sólo para verterlo en voz.



No podemos coger ni la flor de un vallado

para que sea nuestra y nada más que nuestra,

ni tendernos tranquilos en medio de las cosas,
sin pensar, a gozarlas en su presencia sólo.
Nunca sabremos cómo son de verdad las tardes,
libre de nuestra angustia su desnuda belleza;
jamás conoceremos lo que es una mujer
en sus profundos bosques donde hay que entrar callado.
Tú no nos das el mundo para que lo gocemos,
Tú nos lo entregas para que lo hagamos palabra.
Y después que la Tierra tiene voz por nosotros
nos quedamos sin ella, con sólo el alma grande ....

Y ves que por nosotros es sonora la vida.
Igual que por las piedras lo es el cristal del río.
Tú no has hecho tu obra para hundirla en silencio, 
en el silencio huyente de la gente afanosa;
para vivirla sólo, sin pararse a mirarla....
Por eso nos has puesto a un lado del camino
Con el único oficio de gritar asombrados.
En nosotros descansa la prisa de los hombres.
Porque sinó existieramos , , ¿ para que tantas cosas 
Inútiles y bellas como Dios ha creado,
tantos ocasos rojos, y tanto arbol sin fruta,
y tanta flor, y tanto pájaro vagabundo?
Solamente nosotros sentimos tu regalo
y te lo agradecemos en éxtasis de gritos.
Tú, sonries, Señor, sintiéndote pagado
con nuestro aplastamiento de  asombro y maravilla.
Esto que nos exalta sólo puede ser tuyo.
Sólo quien nos ha hecho puede asi desruirnos
en brazos de una llama tan cruel y magnífica.

... Tú que cuidas los pájaros que dicen tu mensaje,
guarda en la muerte nuestros cansados corazones;
dales paz, esa paz que en vida les negaste,
bórrales el doliente pensamiento sin tregua.
Tú nos darás en Ti el Todo que buscamos;
Nos darás a nosotros mismos, pues le tendremos
para nosotros solos, y no para cantarte.
                                        José Maria Valverde.
Be, puc dir que tots vam quedar bocabadats per la lectura d'aquest entranyable poema, segur que a vostès també els agradarà.
Tot seguit ja van anar arribant els malalts i demès personal per a sopar, vam quedar que ens trobarem algun dia per continuar parlant, però en la pau de Lourdes, ens han quedat molts de temes de filosofia al tinter, el Dr. Turró es un lince en aquest camp i el de la ètica i bioètica.

A Lourdes, tots anem carregats amb la motxilla ben plena, em refereixo a les persones, de la familia, coneguts, amics, algun que altre agnòstic que sabent que vinc a Lourdes d'ençà mesos, que em demanen doctor resi per mi a la Marededéu, resi pels dos fills que no tenen feina, resi per la meva soletad, resi perquè no perdi tant depressa la memòria, estic fent un alzheimer, i vet aqui que també els hem d'encomanar a la Verge Maria, resi perquè hi hagin més vocacions sacerdotals. Tot ho faré, falta que la Mare de Déu m'escolti !!


Als qui per la seva absència no ens han demanat res, com els meus pares els dos al cel siguin, els avis d'un costat i d'altre, dels oncles morts en la guerra civil i un mort en un camp de concentració i el gran  cremat a Mauthausen (Gusen), no puc deixar de resar per ells i també pels germans (bellissimes persones) de la meva mare d'Argelaguer, tots (e.p.d.). També reso per grans amics morts en plena juventud com Ramón Xifré, Ramón Bergadà, Dr. Ramón Gefaell  i la seva germana petita Pilar, i mossèn Pere-Lluís, El meu professor de bioquimica el Dr. Enric Concustell, que morí  tragicament d'un accident ferroviari ell i tot la seva familia encara que no em caigués gairé be, penso que en el seu interior no tot eren flors i violes. També del Dr. Suliguer, i per Josep Maria Boix-Masramón en "Zumm "tant anyorat, després de compartir moltes guardies al CAP Banyoles, enamorat de l´Urgell, li encantaven les cabanes dels nostres trossos. També per molts d'altres agnostics, però que van pel món amb bondat y em deixen la llibertat de resar per ells. També d'altres persones dels poblets de la Vall del Terri que no puc rebel.lar
Els amics són com els estels, no sempre els veus però saps que hi són. La vostra vida, de total dedicació als altres , ens honora, com veig també vosaltres amics brancadiers e infermeres, que no pareu, us admiro més encara, perquè em recordeu quan jo venia de brancadier als meus 18 o 19 anys, i admirava a tots els bancadiers grans,  que eren modèlics en apuntar-se a qualsevulla activitat i nosaltres anavem al seu darrera, com per exemple amb en F.X.Durà (a.c.s.), en Josep Santamaria, en Josep Maria Cullell i tant d'altres. Mil gràcies per tant d'exemple.
Alfred de Vigny té uns versos que no els he oblidat mai.

L'homme est un apprenti,            L'home és un aprenent,
la douleur est son maître.            el dolor és el seu mestre.
Et nul ne se connaît.                    I ningú no es coneix

Tant qu'il n'a pas souffert.           fins que no ha sofert.

Al sortir de l'Hotel Florida, veig una imatge auper tendra, el Dr. Jordi Turró , donant conversa molt animadament a una pelegrina/pelegrins que no veiem a la foto , segur que els posa al dia del sentit de Lourdes i d'altres dubtes que poden tenir i ben segur que ho fa en francès perquè ell domina varis idomes, ell disfruta donant consells practics i aclarint dubtes, es un gran humanista, nosaltres en tenim molta sort d'ell; caminar al seu costat es tenir com una assegurança.



Ens acompanya el nostre mossèn de Cornellà del Terri, mossèn Amic, que una setmana abans de marxar, ens fa regalar a tots els inscrits de Banyoles uns rosaris, i una creu. A Lourdes ell s'estava en el nostre hotel i sorpresa el dissabte pel migdia teniam a recepció el Full Parroquial del diumenge, de la nostra diòcesi de Girona. Com ens mima mossèn Amic,!!! tots l'estimem molt i li estem molt agraïts per tot el que fa per nosaltres a Lourdes i a les nostres parròquies del Pla de L'Estany, no se que fariem sense vostè. Ep ! a mossèn Marc Ferré sempre el tenim present en les nostres oracions, ell també es mereix tot.



Tota una delicadesa , molt propi d'ell que sempre es preocupa dels petits detalls que ens ajuden a ser feliços.
Moltes gràcies mossèn !!!!!!!!!


Poso aquesta foto perquè es molt ilustrativa de com es porta la Custòdia sota pali a Lourdes, aquesta foto correspont a l'any passat que portagonitzaven l'Hospitalitat d'Olot.

Una moments de grandesa es anar al darrera del Santissim en la prossessó Eucaristíca des de la Pradera fins a l'interior de la basílica Sant Pio X, un se sent molt petit, anar tanta estona contemplan el Sant dels Sants, i tota la gent que l'adora pel recorregut, de genolls al terra i inclinant el cap quasi fins a tocar el terra, quanta fe un pot veure i  viure. Em fa pensar en la cançó de Moustaki :
" Je ne sais pas où tu commences, tu ne sais pas où je finis " ( no se on comences, no saps on jo acabo ).
A l'arribar a la basílica de Sant Pio X, allí es fa quasi fosc i durant una bona estona s'adora al Santissim, amb la custodia al damunt l'altar, després es canta : Pange, lingua gloriosi corporis mysterium sanguini que pretiosi.....



Aquesta cerimonia em segueix posant la pell de gallina com quan era petit al poble de Llorens de Vallbona quan feia d'escolà, portava l'incenser i agenollats davant de Monument on reposava la custodia, i el poble cantava el  Tantum ergo Sacramentum, veneremur cernui ... el mossèn posava tres culleradetes d'incens e incensava la custodia, quan s´acabava es tancava el santissim al sagrari, jo d'amagat ni tirava una cullerada més, perquè m'encantava que tota l'esglesia estigués inundada de perfum i fent quasi una certa boira; coses d'infancia, molt inofensiu,  però que disfrutavem a la nostra manera. Si feies anar més depressa el pendol de l'incenser, mes fum i més perfum. Encara ara, és un plaer entrar en una església romànica o gòtica i que façi olor a incens.
Recordo que el diumenge dia 25 de juny que vam fer la missa internacional. El dia abans al Bureau des Constatations Médicales el Docteur Alessandro de Franciscis, em va encomanar que acompanyés al cos facultatiu (metges, infemeres, dentistes, farmacèutics, etc...) de les peregrinacions de Murcia i de Castellón de la Plana i Opera Romana,  a  "la procession Eucharistique, du podium de la Praire a la Basilique Saint Pie X." 



Així ho vam fer. A les 16,30 hores vaig començar a saludar al personal sanitari de totes les peregrinacions o sigui donant-los-hi la benvinguda a la processó. Vaig escollir per anar davant , o sigui darrera de la custodia i el pali,  dos metges de Murcia i dos de Castellón de la Plana, no en vaig trobar cap de la Opera Romana.


Només perquè es facin una idea del recorregut del Santissim sota pali, pels carrers i plaçes de Lourdes, fins a arribar a l'entrada de la basílica subterrània, on ja ens esperen tots els malalts d'ambdues pelegrinacions

I després dels cants propis de la litúrgia de la processó Eucaristica, que no paren en tot el recorregut i entre ells es canta en diferents llengües com en francès : C'est Jésus qui nous rassemble... i en español : Jesucristo nos reune, El es nuestro Salvador. Todos juntos como iglésia, somos cuerpo del Señor . Jesucristo nos reune El es nuestro Salvador. i axis caminant i cantant anem acompanyant al Santissim fins el moment de la benedicció dels malalts, que els metges tenim l'honor d'anar darrera seu tota la benedicció com molts , molt be han pogut veure a la foto anterior. La paraula es emocionant compartir la benedicció amb els malalts, va per tots, els que anem al darrera cada vegada que el Sr. Bisbe beneïx nosaltres ens fem el senyal de la creu.
A l´acabar la benedicció els vaig donar les gràcies a tots els metges, inermeres, farmaceutics, dentistes , directius de la seva Hospitalitat i a tot el  personal que ens van acompanyar i tot seguit el President de Murcia em va regalar la seva medalla, cosa que vaig agraïr moltissim.



Tot es molt emotiu, e vist molta gent plorar al darrera del Santissim, ep !! jo també.




Aquesta imatge val més que mil paraules, com poden veure aquestes quatre monges agenollades, veneren a la Marededéu de Lourdes, la distància no hi fa res; vaig quedar admirat de la llarga estona que van estar agenollades al damunt de l'asfalt, resant a la Verge, quanta tendresa i quanta fe !!!! Jo més d'una vegada també m'havia encomanat a la Verge des del mateix lloc, encara que menys estona; els metres no minven la conecció amb la Verge i el seu Fill. 



També et fa pessigolles a l'ànima veure un compay o companya resant o oferint lo millor d'ella a la Verge Coronada i un ram de flors; sense que ells et vegin, et recorda que tu no ho has fet perquè no tens temps o fins i tot a Lourdes vas de bòlit i no costa res, aquests detalls omplen la vida espiritual de cada persona; són aturades necessàries i que t'omplen de pau.
Ara estic anant d'una cosa a l'altra, perquè no m'agrada seguir tot el programa, si moments importants per tots nosaltres, per exemple el dissabte , després de la missa de presentació, vam anar tot el personal sanitari a presentar els nous companys metges, infermers, farmacètica al Dr. Alessandro de Franciscis que el le Médecin Permanent et Président du Bureau des Constatations Médicales i a la Sra. funcionaria que es la que ens inscriu, molt amablement i es ella qui ens recorda quan li debem del curs passat i alhora ens entrega la placa , diferent a cada  " estament " i posteriorment quan tot lliga ens ofereixen un piscolabis amb sucs de fruita de diferentes classes, galetes, cafè o cafè amb llet i el doctor De Franciscis confraternitza amb nosaltres, amb el seu atractiu italià i en francès, cosa que a ell li agrada i a nosaltres pla !


No em direu que els nens de la Farmacèutica Neus Domenech no hi donen un tot molt necessari al volant de tants acadèmics.

 Es tot un Genthelmen. 
Es ell qui cada any ens convida a resar a les 16 hores a la capella de Sant Cosme i Sant Damià i podem dir que acceptem amb tot el cor.
En la seva invitació posa " Venga numeroso ". i començem amb : le signe de la Croix, Mot d'accueil du president, Chant ; C'est jésus qui nous rassemble....
Lecture de l´Évangile, Meditation, Temps de Silence e Prière universelle.


I un any més em tingut la sort que ha sigut el nostre bisbe el Dr. Francesc Pardo qui ha presidit les pregaries i els cants. Ens omple de goig tot el que ens diu als equips sanitaris, en quan a " Servir es estimar ". Després ens fem una foto tots plegats, tots els que hem assistit, siguin d'on siguin, no se el motiu, però enguany només hem sigut el nostre grup.


Al sortir de la pregaria delpersonal sanitari a la sala sant Cosme i Snat Damià, amb el nostre bisbe i el Dr. de Franciscis-

A Lourdes tot passa volant, arribem plens d'alegria i contents de tornar compartir aquests dies a l'Accueil i en els hotels, jo cada any em toca amb la colla de Banyoles, persones alegres, somrients, servicials, ab bon rotllo del matí al vespre, a primera hora ja hi són a qualsevol hora també, a les pregaries de les set també, o sigui que el cansansi el deixen a casa i vinga, avui pot ser un gran dia.
Us confesaré un secret, jo em queixo molt sovint i diumenge dia 25 de juny a part de passar visita als malalts mati i vespre, de les activitats propies del diumenge, i d'acompanyar als sanitaris de Murcia i de Castellon de la Plana durant tota la processó  Eucharistique fins a la basílica subterrània i posterior benedicció amb la Custodia dels malalts, després vaig anar amb els nostres a la processó de les Torxes, fet que m'encanta i això d'anar resant el Rosari en diferents llengues es meravellós, com meravellosses son les cares dels malalts i pelegrins. 
Una cita segura es abans d'anar a dormir visitar a la Marededéu a la gruta, alli quasi a les fosques, diuen una misssa en francès. Allí trobes molts companys que fan el mateix, donar-li les gracies pel dia que s'està acavant. Quan em posava al llit a l'hotel Florida, eren cap a les 12,15 hores, el Dr. Turró dormia com un nen, vaig escriure un mail al meu fill petit, queixant-me del gran cansament i de mal d'esquena degut a l'hernia de L3 i sense tardar em va contestar : Pare, disfruta del cansament !!!!!, sense paraules, ho vaig complir, mai hagués esperat aquest consell. Mil gràcies Lluís.



Quan hi ha complicitat, quan estem en un moment de relax, mantinguent l'alerta per si decàs, podem arribar a parlar de tot, o simplement disfrutar de contemplar la nostra peregrinació i d'altres que no paren de passar. No digueu que tots plegats no fem una cara de pòtols místics que no padem amagar. l'Alex Gironell, en Pep Capdevila , la Mercè Pol i en Josep Maria Pagès. Ben segur que esperavem que anessin arrivan els brancadiers amb els xinos per a la foto oficial de la peregrinació. Dons be, vam arribar a parlar dels curanderos d'Olot sobretot de'n Caseca (e.p.d.) i de la manera de treballa de cadascun d'ells. Jo quan algú hi anava, l'escoltava el que volia dir-me, però no opinava.
Mentre anavem passant els minuts, se'ns va acostar una peregrina i ens va dir que tenir els peus cavus i si això podria tenir relació amb les neurones del cap ? Com que teniam un expert neuroleg vam deixar la iniciativa a ell, però deu ni do del suc que em vam treue. Pensem que algo de profit va treure la bona senyora, de la sabiduria del Dr. Gironell, però no del tot, es cosa dificil, i fer un diagnostic a la plaça de Lourdes, notser requereix algo més de silenci i intimitat.



Qui més qui menys tothom necessita portar aigua de Lourdes pels seus malalts que s'han quedat a casa, parents, coneguts i veïns, que ja l'esperen de totes totes. No us podeu imaginar l'alegria d'una ampolla d'aigua quan entres a una casa.



Aqui, tots estem carregant els autocars amb totes les maletes, cadires i acomiadaments necessaries. Aqui va l'adeu del Dr. Santiago Enrique Carbajo Martinez, que es pediatra de la Diocesi de Murcia, persona molt afable, entranyable i compromesa.
Se que em vaig comiadar de molts pocs companys de professió i de brancadiers e infermeres i molts d'altres. Perdoneu-me de cor. Em sap greu.


Momenets molt entranyables a Fondajau, lligant temes, no pot haver-hi cap error.

De tornada la junta em va donar una bona noticia, podràs tornar fins a  casa amb l'autocar nº 7 amb el Dr. Turró , la Dolors Lleall i Tulsà i en Ramón Bayona; i jo que fins el dia abans estava segur de tornar amb els pelegrins, autocar nº 17 .Un bon regal de tornada.


Son les 7,15 aproximadament del mati, tota la colla, esperant l'autobús per començar la peregrinació.

Al final , vaig fer de cap d'autocar de Banyoles a Cornellà, vaig tornar sans i estalvis a la Laura i a la Margarita Aumatell, varem baixar amb la plataforma, perfectament davant del bar El Capritx. Tots confiem tornar a Lourdes amb l'ajuda de Déu. Llàstima que un autocar dels nostres joves tornés a Banyoles cap a les quatre de la matinada, clar degut a tenir pana.
Com que ja era molt tard, no vaig poguer anar a veure a la meva neta i si ho vaig per l'endemà, l'havia anyorat molt i mira ara la podria abraçar i menjar-me-la a petons i junts disfrutar, per això va volguer baixar a l'hort a veure a l'avi, cosa que agraeixo moltissim. L'hort com poden veure està en bon estat i ha anat creixent, dona bo de veure'l.



Adéu-siau, al setembre ja us explicaré com ha anat l'hort i d'altres històries de la peregrinació.

Pep

dimecres, 21 de juny de 2017

PORTEM ELS OLIVERS I ELS AMETLLERS EN EL NOSTRE ADN

A lo millor ja n'esteu assabentats, de l'existència d'aquesta plaga mortal que es va escampant pel mediterrani, va començar al sur d'Itàlia i després les Balears com podem llegir en el seguent article.
Pels que hem crescut entremig d'olivers/oliveras i va la nostra vida, perquè aquesta bacteria la Xylella Fastidiosa no te tractament , i també afecta els ametllers ;  no vull continuar donant explicacions, perquè en aquest interessant article publicat avui dia de Sant Lluís i primer d'estiu no explica llargament.
La Vanguardia el dia 17/XI/15 ja va publicar un informe de l'Agencia Europea de Seguretat Alimentaria, que parlava d'aquesta bacteria :

El comité científico de salud vegetal de la Agencia Europea de Seguridad Alimentaria (EFSA, por las siglas en inglés) ha publicado (EFSA Journal 6 enero 2015) un informe en el que recomienda "la continuación e intensificación de la investigación y control del brote" de infección por  Xylella fastidiosa  detectado en Apulia, en el sureste de Italia. "Establecimiento y dispersión [de la Xylella fastidiosa] en la UE es muy probable; y las consecuencias se consideran importantes porque las pérdidas de rendimiento y otros daños serían altos y requieren medidas de control costosos", afirman los miembros de este comité científico.
La advertencia de los expertos de la EFSA es especialmente importante porque la X.fastidiosa amenaza a un gran número de plantas y cultivos, y porque el brote detectado en Apulia ha matado miles de olivos y demuestra que la amenaza se puede extender por todo el sur de Europa.
La desecación y muerte de olivos en Apulia fue detectada en 2010 pero hasta principios de 2014 no se publicó un estudio científico detallado en el que se confirmaba la presencia de X.fastidiosa en los árboles afectados. Según los autores del estudio publicado en Journal of Plants Phatology, se trataría del primer caso demostrado de invasión de esta bacteria en Europa.
El Parlamento Europeo aprobó el pasado mes de septiembre una resolución en la que se pide a la Comisión Europea la aprobación "de un programa de investigación y ayuda territorial adecuado, que incluya la futura rehabilitación de las zonas más afectadas" por la X.fastidiosa. Según el informe del Parlamento, hasta agosto del 2014, "la desecación rápida causada por la bacteria Xylella fastidiosa en los olivos de la región de Apulia ha afectado a 23.000 hectáreas, dañado 2.000 árboles y amenazado 600.000 olivos".
Una amenaza de grandes proporciones
Los expertos destacan que Xylella fastidiosa es una bacteria con un enorme potencial patógeno sobre gran número de plantas. Procedente de América, provoca varias enfermedades de importancia económica, principalmente en cultivos leñosos como olivos, viñas, cítricos, diversos frutales de hueso, café y ornamentales. El brote del sur de Italia afecta a olivos, almendros y adelfas.
Según informa EFSA (Autoridad Europea de Seguridad Alimentaria) el movimiento de plantas es la principal vía de entrada de esta bacteria, siendo la única vía para la propagación natural los insectos vectores, que pueden ser transportados por el viento a grandes distancias, principalmente cicadélidos y cercópidos, hemípteros chupadores que se alimentan del xilema.
La especificidad entre la bacteria y el vector suele ser muy baja, por lo que prácticamente cualquier especie de cicadélido o cercópido puede ser vector potencial de la bacteria. Los vectores, sin embargo, sólo actúan como dispersores eficientes a corta distancia. El principal riesgo de entrada de la bacteria en otros continentes es hoy en día el comercio y transporte de material vegetal infectado.
Primeras medidas de control
La principal medida de control fitosanitario debe ser extremar las precauciones en cuanto al comercio del material vegetal sensible y especialmente el procedente de zonas con presencia de la bacteria. Este material vegetal debe proceder siempre de productores oficialmente autorizados y con pasaporte fitosanitario en su caso. En estos momentos y por proximidad del foco detectado en Italia, debe cuidarse especialmente el origen y el estado fitosanitario de material vegetal sensible procedente de ese país. En cualquier caso, es fundamental comunicar inmediatamente a las autoridades de sanidad vegetal cualquier sospecha de la presencia de esta bacteria en Andalucía.
Una vez detectado un foco en el campo, los tratamientos químicos contra la bacteria o sus vectores no suelen ser efectivos. En estos casos es necesaria la eliminación de las plantas afectadas y la vegetación silvestre circundante que pueda actuar como hospedadora de la bacteria, así como establecer un programa de vigilancia en años sucesivos para intentar evitar el rebrote de la enfermedad.
Síntomas de la infección y daños en las plantas
La Xylella fastidiosa invade el xilema de la planta hospedadora. Su multiplicación en el interior de los vasos puede llevar a la obstrucción del flujo de savia bruta, principalmente agua y sales minerales. Los síntomas varían de unos hospedadores a otros. En algunos se corresponden con los síntomas típicos de estrés hídrico: marchitez o decaimiento generalizado y, en casos más agudos, la seca de hojas y ramas, y finalmente la muerte de toda la planta. En otros casos los síntomas se corresponden más a los provocados por ciertas deficiencias de minerales, como clorosis internervial o moteado en hojas.

Ver más información facilitada por la Junta de Andalucía y la Generalitat de Catalunya.

La Vanguardia el 3 de febrer d'enguany ja anunciava " Baleares prohibe la salida de vegetales para plantar " El évola de los Olivos".

LaVanguardia no-reply@milibris.com mitjançant amazonses.com 

13:40 (fa 14 minuts)
per a usuari
http://epaper.lavanguardia.com/share/article/313f9111-be4e-451a-8ccd-1c2c8f519686/c61e8c44-4b12-4d9b-ab36-02c7f67dc02b

La plaga mortal se expande


Temor en Baleares por los efectos de la bacteria 'Xylella fastidiosa', que obliga a talar los árboles

Los payeses de Baleares se preparan para hacer frente a uno de sus peores temores. Miles de árboles tendrán que ser talados. La propagación de la Xylella fastidiosa continúa imparable y los técnicos de la Unión Europea tienen claro que no hay otra solución para evitar que esta peligrosa plaga vegetal continúe su expansión por el archipiélago e incluso llegue a propagarse fuera de las islas. En Italia, la estricta normativa comunitaria obligó a arrancar más de dos millones de olivos afectados por el conocido como "ébola de los olivos". En Baleares, la bacteria se ha extendido con más fuerza y afecta también a almendros, cerezos y adelfas. De hecho, en pocos meses y tras la proliferación de casos positivos ya se han talado numerosos árboles, plantas y arbustos. Ahora, y tras una visita de un grupo de inspectores europeos, Govern y payeses no ocultan que la situación es mucho más grave de lo que parecía en un principio.
Aunque la delegación europea no emitirá un informe definitivo hasta dentro de unas semanas, las primeras impresiones no son buenas. Fuentes del ejecutivo autonómico reconocen las diferencias de criterio existentes para atajar la plaga. El Govern balear ha puesto en marcha un protocolo de contención. Es decir, se ha optado por intentar controlar la plaga y no erradicarla como exigen desde Bruselas En concreto, piden eliminar todos los árboles susceptibles de infección en un radio de 100 metros de un árbol ya infectado. Ello comportaría un impacto de grandes proporciones. Pese a las exigencias europeas, el Govern ha decretado el protocolo de contención durante un año en todo el archipiélago que ha sido declarado como zona afectada.
De momento, la plaga se concentra únicamente en Baleares, primera y única zona de España donde la bacteria ha sido localizada. Por eso, atendiendo a sus peculiares condiciones de insularidad, se ha extremado el control de importación y exportación vegetal en los puertos. No obstante, parece que los inspectores ya han comunicado su intención de dar un paso más, aun teniendo en cuenta que la tala masiva de árboles comportaría pérdidas millonarias para el sector primario.
En espera del pronunciamiento definitivo de la UE, la plaga avanza a un ritmo acelerado y cada día se detectan nuevos árboles infectados. El último, ayer mismo en la localidad de Sóller. Formentera es la única isla que, por el momento, parece haberse librado de la enfermedad.
En la actualidad no existe ningún tipo de tratamiento fitosanitario que permita erradicar esta bacteria. La única solución es arrancar el árbol y su posterior incineración. Una solución extrema que ha puesto en pie de guerra a los agricultores, que temen pérdidas millonarias si la plaga sigue ganando terreno al ritmo que lo ha hecho hasta la fecha. Así, tras el primer caso detectado hace ocho meses en un vivero de plantas ornamentales situado en Portocristo, la plaga se ha extendido hacia la zona central y sur de Mallorca. A su paso, además de los olivos, otras especies han dado positivo. Así, polígalas, acebuches y ciruelos han sido infectados. Además, la plaga ya se ha presentado en Eivissa y Menorca, aunque la incidencia es mucho menor. Aun así, la decisión final de la Unión Europea será de aplicación en el conjunto del archipiélago sin ningún tipo de excepción. Una circunstancia que podría alterar notablemente el paisaje natural de las islas.c

Bruselas pide eliminar los árboles que estén en un radio de cien metros de uno que ya esté infectado 

Aqui va tot el que hi ha i sabem, ànims ! i molta sort.

Pep

dissabte, 17 de juny de 2017

L'HORT, RECREACIO, DIVERTIMENTO ? PUNT DE TROBADA PER PASSAR L'ESTONA ?

Estem plenament ficats a tirar l'hort endavant, practicament tot està plantat, encara que sigui tard, encara que no hàgim seguit les recomanacions del calendari del pagès, del veí de 90 anys que es un savi en la matèria, encara que el cunyat tingui ja les tomaqueres d'un metre d'alçada, i amb tomàquets guapos, encara que ja faci dos setmanes que estan collint carabassons, encara que el savi de la colla, ja tingui el blauet posat a les tomaqueres d'ençà 15 dies i el sofre posat als carabassons d'ençà 8 dies, encara que diguin que ja es tard per replantar els cogombres morts, i les tomaqueres que no han tingut sort, encara que no hagis plantat els melons ni les síndries, ni els pebrots del "piquillo"; si tampoc has plantat  les  mongetes altes per la setmana santa, cap problema, si no has pensat amb les cebes, dons ànims, encara es poden plantar, dels alls ni parlar-ne, això si els "puerrros" s'han acabat, vam poguer trobar i plantar una planta de julivert en un racó de l'hort, tant necessari per qualsevol casa, encara que no sigui de pagès. Això sí ,no hi falten quatre plantes de tabac, ni tres d'alfàbrega per allunyar o minvar els mosquits, que per cert enguany ni han molts, potser degut a les altes temperatures. Ah ! les 4 plantes de carabassons ja tenen el sofre posar .


Hort , en altre temps del meus pares, com podeu observar a les afores del poble, però a tocar de les parets. Això és la Catalunya Nova, a dins de la vila ningú podia fer un hort, hi havia l'espai just per les cases.

Durant l'hivern ens fan companyia les canyes que vam guardar al desfer l'hort, sap greu llençar uns grapat de canyes bonissimes, com poden veure molt be, algunes porten fins i tot el nom pel que havien servit: tomaques de Montserrat, mongetes llargues, hibrid ple, planter que m'ha donat el meu consogre en Josep Maria, en fi tots són records de l'estiu passat, o sigui que ens recorda que vam plantar ara fa un any. Per descomptat que les tornaré a reutilitzar, perquè encara estan en perfectes condicions. Les canyes són un mitja econòmic per fer hort, encara que si un no en te, també es fan servir barres de ferro d'encofrar, aquestes duren tota una vida i no cal estar pendent de on anem a fer canyes. Cada dia està més en ús.


Canyes de l'estiu anterior que encara han servit per enguany.

 Es important pensar amb la lluna vella i en  la nova ??, segur que sí,  però els humans sempre tenim el cap en un altre assumpte i lo més calent a l'aiguera  i Déu sobretot, al final tindrà la culpa que el pagès va portar els fems massa tard, i es va llaurar el terreny 20 dies abans de la Pentecosta. 


L'Eli Subirà i el seu cosí en Lluís Capdevila a l'hort de Llorens l'any 2000.

Com podem veure els nens i nenes sempre han sigut uns bons companys de l'hort, que tindrà l'hort ? Jo també recordo de molt petit anar a passar les a l'hort que els pares feien a la sort del Perejaume, tenien aigua abundant  perquè pel costat hi passava la síquia que baixava de Vallbona de les Monges. Clar de petits els pares i padrins ens ensenyaven a lligar tomaqueres, que portava molta dedicació,perquè quan comencen a créixer no paren i no es bo deixar-les a la bona de Déu, 
Segons un gran entès que era el nostre pare (a.c.s.) deia - plantis d'hora o tard, a l'estiu tindràs de tot i més, fins i tot les tomaqueres de Montserrat i els apis i els porradells, tant apreciats per fer una bona sopa de verdura.


Vostès mateixos, sense paraules. La companyia inmillorable,  La dreta podem adonar-nos d'un pot de llavors per plantar (mongetes de quatre classes).

El regal més gran es tenir companyia mentre es va plantant l'hort, algú innocent que no opini sobre si aquelles tomaqueres són hibrides o no, o si són de Montserrat o no, en fi, el somriure d'un infant es el millor relax per l'esperit i aquesta tranquilitat es nota perquè les fileres de canyes han sortit més rectes, etc.


Hort enmig de boscos, està ballat per evitar els amics porcs-senglars que quedaria res dret. Aquests entranyables animals tenen molta memòria i vindrien cada dia a fer una visita.

Recordo al pare que sempre tenia dos horts el de la parada del costat de casa (darrera la Vila), on hi tenia una gran parra de moscatell i molts ametllers, codonys, dos grans noguers, un perer, un nesprer, un presseguer, etc.... com que era el lloc més aprop de casa, si passava més hores, a més mai li faltava l'aigua. L'altre hort el feia a l'era, l'era que tots coneixem, ja fa molts anys que no existeix, tant sols en queda el nom i un gran lledoner enganxat a una figuera que entre els dos fan una gran ombra tant necessària com estimada a casa nostra. L'era com a lloc romàntic, ple  per no dir carregat de records, que tots tenim a la ment, on cada juny començàvem a raure, o sigui a treure la palla i entremig l'herba que havia crescut i amb l'aixada o el xapo ens l'enduiem i quedava molt net, després d'escombrar-la amb la escombra de botxa, que el pare en feia cada any; sempre les havia anat a buscar al camí que baixa de l'era de ca l'oncle Rafelet cap a les Vinyes i cap als Caugrossos, tot s'ha de dir l'era quedava molt neta.  Un bon dia el pare decidia començar a batre , primer a potes, com en diem a Lleida, primer estendre la batuda i després enganxar el trill i el rodet a la mula i vinga a rodar, fins a triturar la palla i separar el gra d'aquesta, quan arribava la marinada, començar a ventar, fins que el gra quedava ben separat del boll; a Girona al no tenir la marinada, tots els masos tenien una màquina de ventar manual.  


La màquina i tot l'equip d'homes necessari perquè funcionés i així anant per les eras del poble.

Més tard amb la màquina Ajuria Victoria, per que aquesta treballés sense parar s'havien d'haver portat totes les garbes a l'era.


Hort preparat per no tenir herba.

Fa molts anys que el batre a l'era es va acabar, les cosetxadores van fer la revolució que encara dura; o sigui una feinada immensa, que avui dia es resumeix en un parell d'hores.


Cosetxant a la sort del Fondo, camí de Vallbona de les Monges.

L'era va perdre tot el seu món,per no tornar mai més, encara servem a la memòria els berenars amb la "fiambrera" que preparava la mama, una bona amanida de tomàquet, amb olives confitades, ceba i pel batre estrenàvem el pernil, que per cert ara no tenen el gust que llavors tenien i també la llonganissa confitada amb oli de les nostre olives arbequines i posada a la tupina, tot era especial.


Hort de Llorens, al capvespre, amb els pares al fons i la Tere, parlant de lo bonic i ben cuidat que tenien l'hort; aqui poden veure la gran pallissa al fons, junt amb el Lledoner i la figuera,  ombra necessària en un país que d'ombres molt bones ni han poques, la millor i mes espesa potser es la de la figuera i la del lledoner. La Tere sen va cap a casa amb una bona bossa de tomàquets, pebrots, oberginies i algun carabassó.

 Des de fa uns quaranta anys que el pare va convertir el tros de l'era, amb el seu lloc preferit, fent el seu hort. Aquest
, era i encara es camí del cementiri nou (1908), perquè l'antic que li deien el Fosar, que estava i encara està darrera l'era del Domingo Aluja (acs), es molt petit, però per un poble medieval que fins el 1780 tenia les cases de la plaça i poca cosa més, amb aquest petitissim fosar, ja en tenien prou,antigament el fosar estava enganxat a les parets de l'església,  tots eren sebollits al terra, el nitxo és quelcom modern. Hi ha un mapa antic, que els poso (propietat de cal Timoneda), en que es pot veure el trosset ple de creus; també es veí de la nostra era, però ja es història i tant sols queda en el record de la gent de la meva edat, que som quatre gats, després ho descobriran un bon dia per sorpresa, fent qualsevol millora, o perquè caigui la paret que aguanta el fosar o perquè algú ho compri hi vulgui fer una casa que miri a la vall " Vallis Bona " que per altra banda es la vall més fèrtil que tenim al municipi . Un moment o altre l'història s'oblidarà d'aquest lloc històric i d'altres.


Mapa del que era el poble de Llorens  de Vallbona l'any 1873 ( a la dreta es pot veure un petit racó ple de creus, era el fosar del poble ). L'Abadessa - President era Maria del Carme de Mas i de Vedruna (Barcelona).

En l'actual camí , en un moment o altre del dia hi passa  tot el poble, per anar a donar un vol, per fer salut o per distreures o per prescripció facultativa, o be per anar a resar als familiars absents, cosa molt lloable. Es l'unic camí pla del tot que va des de la pallissa de cal Saltó fins el propi cementiri, no se quants metres hi ha, però ho preguntarem a la Maria Dolors de cal Gené o al seu marit en Ramón Moix que el fan a diari.  Per anar a caminar no cal massa històries, només cal tenir-ne ganes.

L'hort del pare, podriam dir que era el centre de la vida del poble, per l'hort hi passava tothom, si des del camí veien treballar al pare o a la mare (acs), pujaven a saludar-los i a fer petar la xerrada una estona. Els temes eren molt variats, el més freqüent sempre era sobre la climatologia, si plou o no plou, de la última rovinada i de les llargues sequeres tant pròpies de l' Urgell. Fins i tot jo mateix quan escrivia als meus pares des del colegi, sempre començava : Estimats pares, que Déu vos guard !!, jo estic be gràcies a Déu, desitjo que vostès també. Espero que hagi plogut...... A continuació donar una serie de consells, que per respecte el pare els escoltava, però sovint se li escapava el somriuen per sota del nas. Sisquet (Sisco), les tomaqueres no volen tanta aigua, se les ha de fer passar set !!! mira que be ?, no ho sabia ?, a més en aquest temps de sant Joan, ja haurien de portar totes el sulfat de coure !, els pebrots tenen mala pinta ? ´dons jo pensava que tenien salut !!, Perquè no feu patates ?, de cap manera,les patates van molt barates al Dia o al Bon Preu. Els carabassons ja haurien de portar el sofre posat !! .En general la gent en sap molt, es una sort tenir a qui escoltar. 
Sisquet, l'any vinent el que heu de fer es plantar espinacs per tothom ? vós que teniu terra de sobres. - Bona idea va respondre el pare, m'has convençut, - la llavor es barata, en podrà agafar tothom fins a cansar-se, però haureu d'esperar que els planti. 
Curiós, en va sembrar molts i arribat el moment, tothom anava a buscar-ne i les gràcies no eren freqüents, sí una lleugera crítica : què no els havia regat, que eren molt menuts ?? El que faltava, el que es donava gratis, si afegia la crítica. No coneixien al pare, ell només regava les hortalisses, pels espinacs confiava amb l'aigua que podria caure del cel.  El pare no en va plantar mai més, cosa que li va doldre, amb poca cosa en tenia prou; perquè costa tant ser agraït ?, l'altre no espera cap euro, però si aquell somriure en el qual ja hi van incloses les gràcies. Em de pensar que el món està ple de desagraïts ?? No serà tant, algun sí.


Mapa fet per l'ingenieur geographique P. Placide,  a Paris l'any 1792. On podeu llegir LLorens a la part alta, al costat de Val Bona. Aquest mapa es troba al Seminari de Girona.
L'ombra del gran lledoner ( Celtis Australis ) era un atractiu per a tothom,( a Llorens d'ombres d'arbres dins al poble no ni han, o estan contades, recordeu el poble de Montfalcó Murallat),  aprop de Les Olugues, que tenir una figuera en 4 m2. era i encara és tot un luxe. 


Un carrer estret del petitissim poble de Montfalcó Murallat, poble on les cases estan obertes als carrers del poble i rodejades de muralles. Les pedres de les muralles i de totes les cases, són molt fortes, d'una exel.lent qualitat.

 Els mesos de juliol i agost a l'era de casa , sovint cap al tard es formava un grup de cinc o sis perdones , on la conversa fluïa amb la frescor de la marinada i ningú tenia pressa. Si la marinada bufava fort, om podia escoltar els tocs de la Campana dels Perduts, que data del temps de  Maria-Teresa de Riquer i de Sabater, que fou abadessa-baronesa del monestir de Vallbona durant  trenta-quatre anys; aquesta  campana grossa fou fosa a Calaf l'any 1784, i segons el Dr. Martí de Riquer se sent a més de disset quilòmetres de distància (Llorens només n'està a dos), es normal que sovint la sentim.Veure el llibre  " Quinze generacions d'una familia catalana ".  El poble també en diu ara toquen " L'Oració dels Perduts ".


L'era també serveix per magatzem de llenya. Al fons la pallissa on guardàvem la palla per la mula en altre temps.
Com poden veure un bon tros de l'era està ple de llenya d'ametller i d'oliver/olivera,i algo de llenya de pi, es el magatzem natural quan la porten del tros, per altra banda no cabria a casa nostra, i ha d'estar a l'intemperie tot l'any. 



El lledoner a més de la utilització com a arbre ornamental,  s'ha utilitzat tradicionalment per fer eines agrícoles com forques, pales de ventar, mànecs, jous, etc. aprofitant la seva flexibilitat i duració; les seves branques han estat usades com a alimentació per al bestiar, i també se n'obtenia llenya i carbó, per això es troba freqüentment a prop de les masies a la Catalunya Vella.



Quan al pare, li deia que tenia moltes tomàquets, pebrots,oberginies,carabassons, enciams, mongetes, cogombres, etc, ell contestava - més en tindriam si la vostra mare no regalés tants !!!, com que la mare donar anava amb el seu tarannà i li feia contenta, la mare  sempre deia (hi ha més alegria en el donar que en el rebre ),dons ella sempre va donar al qui no en tenia, curiosament el pare mai li va prohibir, mai li va dir res. El pare estava enamorat de  " la nineta dels seus ulls " , aquella garrotxina que va endolcir la vida casa i la del meu poble, hi va posar un bell somriure, que encara el recorden/recordem i el troben/trobem a faltar. A Vallbona va trobar a l'Abadessa Maria Mercè Nogareda i Espígul, filla de Santa Pau que per sempre més seria la seva amiga fins a la seva mort l'any el 1961 . Les dos parlaven un intens Ieisme, tant propi a la Garrotxa . Poso uns exemples pels qui no ho sapiguin, de totes maneres, els joves d'avui dia, ja no el parlen, arrel de Pompeu Fabra que va posar normes; be de llavors ençà que ens em de mossegar la llengua:


vermell  /vermei/
palla  /paia/
estelles / esteies/ull   /uiera/
ullal  /uial/
ullera  /uiera/
cella  /ceia/
ovella  /oveia/
pallasso  /paiaso/
porcellana  /porceiana/
rellotge  /reiotge/
vell  /vei/
gall /gai/
fulla  /fuia/
full /fui/
al coll  /alcoi/
llavi  /iavi/
milla  /miya/
lluna  /iuna/
call  /caia/
llet  /iet/
medalla /medaia/
cavall  /cavai/


Quan arribaven forasters , normalment gent nascuda al poble o persones de fora que havien comprat una casa, tots passaven per sota el Lledoner i el pare feia honor al visitant i deixava tota la feina de l'hort per poguer asseures i parlar l'estona que fes falta, el pare ho sabia tot de Llorens, tenia 87 anys i havia nascut al poble, portava els dos cognoms més antics del poble : Capdevila-Pons. Ep !! que ningú s'ho prengui malament, si repassem el llibre de J.J. Piquer i Jover titulat La Baronia de Vallbona, si trobem altres cognoms també antics com : Arrufat, Ribelles, Siscart, Albarril, Brugueda o Bergadà ?, Capdevila, Mora, Timoneda, Capdevila i Mora, Martí.
Normalment el pare rebia lloançes sobre el seu hort, però sovint els visitants repassaven o passaven llista sobre el que no tenia: - Sisquet aquí hi falten tomàquets Cherrie ? tomàquets de Branca o també anomenats Canaris ? , el pare contestava, a la Isabel i a mi ens en sobre amb les de penjar per l'hivern, les de Montserrat, les de Pera i les d'amanir,son per ara per aquests dos mesos d'estiu, perquè tots disfrutem de tanta tomaca, i ens en sobra, tot i els obsequis que fa l'Isabel; miri ara mateix se'n emportaran quatre per a fer una bona amanida. A més les de penjar eren tant boniques i carnoses que el pare les feia servir per fer amanida de tomàquet junt amb l'escarola, o sigui que menjaven tomàquets tot l'hivern. Mai les utilitzava pe sucar pa o per a fer un pa amb tomàquet. Cada any la mare feia moltes ampolles i pots de conserva, que ens anaven molt be,per fregir i posar a la fiambrera amb conill, o amb botifarra negra una mica fregida.


Vista general del poble de Vallbona de les Monges, foto feta vinguen de Llorens.

Sobretot a l'estiu rebia visites de Vallbona  que venien caminant per la font dels Serradells a passar la tarda a Llorens, visitar el poble, la creu de Terme, que es una meravella i el poble que te tota la pinta de medieval, això és el que penso i també es el que m'han dit la gent de Girona, que han anat passant. Tota la expansió de Llorens es va fer sota el govern de l'Abadessa Domna Maria Teresa de Riquer i de Sabater , que fou abadessa de l'any 1767 al 1802. Com que els pares eren molt coneguts a Vallbona, dons la gent sabia que l'unic lloc per trobar-lo a l'estiu era a l'hort. Nosaltres de joves feiem el camí al revés, anavem a passar la tarde i berenar a la font dels Serradells. Una font que sempre ha raijat molt poc, però fresquissima. Ara en Joan Miró i la Minerva Sellés han construït un espai de relax per a tots els publics, on es poden olorar diferents espècies aromàtiques com el timó, el romaní, la salvia, etc i han construit una cabana on pots asseuret tranquilament a dins i contemplar els ocells que s'acosten a un pam del gran vidre i poguer fer fotos úniques, d' especies que mai haguessis pogut fotografiar, també hi ha una petit toll d'aigua, perquè els ocells puguin beure, el temps passa volant i no marxaries. Un somni a Vallbona.
Be, com hem pogut veure un hort dona per molt i tots contents i amb bon humor per tornar-hi  i tornar a valorar les tomaqueres i els carabassons que cada dia creixen i creixen, tothom n'hauria de fer un . A l'hort no es critica a ningú, tot son bones paraules i alabances a totes les persones, opinions, circunstàncies, sistemes de regadiu, plantes i fruits; de petits el pare no ens deixava criticar a ningú, tampoc o feia ell, fins i tot amb alguna persona que no s'havia portat be amb la nostra familia. Vaja, com deia en Carles Capdevila (epd) digueu-me coses boniques !!! quanta raó tenia. No costa res, fem-ho !!
Al setembre ja us faré cinc cèntims de com ha anat l'hort i l' estiu.
Només dir-vos que divendres vinent, marxem amb l'Hospitalitat de Girona cap a Lourdes, amb el nostre bisbe Dr. Pardo al davant i una multitud de persones entre malalts, pelegrins, brancadiers, infermeres , mossens, i demès personal que s'ocupa de que no falti de res. La gent d'intendència són admirables.  L'esperit de servei va per davant. Que la Marededéu ens ajudi .

Pep