divendres, 20 d’octubre de 2017

QUAN LA FAMILIA POSAVA GAVADALS DE CONFIANÇA AMB EL METGE

Escric aquest post a punt de cumplir tres anys de la meva jubilació forçosa, vaja per  llei; per dir-me que s'havia acabat, m´ho van dir en una resoloció de tres folis, només us poso el primer. Sempre he pensat que en altre temps havia de ser una persona important, per que m'haguessin de recordar un munt de lleis i articles que m'afectaven fins aquell moment; si hagués sapigut que estava tant i tant protegit, potser alguna , vegada hagués fet més el bretol i no ser tant babau, que mai ningú em demanava tant; altres ho van entendre en l'instant que van veure el seu nom publicat en el D.O.G o al B.O.E. En alguna excursió de metges jubilats ho hauré de preguntar quines tecniques/maneres/subterfugis, hi havien per fer 8 mesos de vacances cada any i treballar-ne 4, o com allargar els dies de lliure designació o que els moscosos es multipliquessin sense despertar la alerta de l'CS. En fi lo passat ja ha passat.
 Ara ja fa tres anys que miro d'estar per la família cent per cent i d'avi més tant per cent, la Mar s'ho mereix tot i amb ella al costat tots els ensurts fisícs, polítics, espirituals, i mundans són més suportables. El seu riure i somriure ens encomana a tots, em transporta en altres temps aïmats de la meva memòria. Ara que no em mana ningú, be algú sempre et mana, ara si puc , dic sí a tot el que se'm demana, tant sigui la meva dona, els meus fills , els meus cunyats,nebots, veins, l'ajuntament,



 el col.legi públic amb alguna xerrada sobre la circulació de la sang o 



sobre l'esquelet humà o a trobar dibuixos sobre l'aparell genital masculí i femení, o algun escrit per una revista sobre la tercera edat, o una xarla sobre Morir dignament a casa, o sobre com veig el Lourdes de quan jo era jove i ara de jubilat; en una paraula faig com els núvis, que gairebé es diuen si a tot. 



Un servidor hagués treballat fins als setanta anys amb la mateixa il.lusió del meu primer dia, tot s'ha de dir va ser un cop fort, d'entrada pensava que estava de vacances i al cap de tres mesos em vaig adonar que jo no tornaria mai més, repeteixo un bon cop que ni fent un curs de Coahing per a jubilats es supera . Jo si recordo companys molt grandets de 70 anys treballant, sortin de nit i anant pels masos. Jo si recordo que vaig fer l'últim dia abans de ser metge. De bon matí em va telefonar el meu company  Josep Cánovas Gimenez i em va dir " Pep, increible però han sortit les paperetes de História de la Medicina ", ara caldrà veure si hem tingut sort o no ; era la única que ens faltava a tots per poguer donar per finalitzada la carrera que tant ens havia costat. Com a professor d'história de la Medicina Teniam al professor Dr. Felip Cid; després en parlaré. Vaig anar ràpid cap a recollir la papereta i em vaig sentir molt afortunat, posava APROVAT. (he de dir que els dos vam aprobar) no necessitava més, donç tots li teniem no por sinó pànic al Dr. Cid, era un home retret, molt seriós i amb pinta d'home de llibres i intelectual, posat de pocs amics, la veritat es que per la llegenda que corria d'ell, practicament ningú se saltava les seves classes, tots el respectavem més que no l'estimavem, així era. Ara em puc confessar, quan vaig haver aprobat la seva assignatura, vaig fer desapareixer el seu llibre, que m'ha dolgut tota la vida: ara visito llibreries per comprar-lo i no el trobo. Ho sento Dr. Cid. el vaig jutjar sense coneixel. Però un cop jubilat he descobert la seva grandesa com a metge, professor i com a poeta i escriptor. El temps que li va tocar viure no vaser gens fàcil. 
Gràcies al seu fill David que em va enviar el seu llibre titulat Obra poètica (1963-2006), Nova Carpeta, cosa que li agraeixo moltissim, gracies a l'intervencio del meu estimat amic el pintor Benet Sarsanedas que viu i te l'estudi al poble de Darmos i a més gracies a Antoni Claplés he arribat fins a ell, L'Anarquista Líric ", us recomano llegir el prolèg de l'Obra poètica  feta per en clapés, he disfrutat molt perquè m'ha ajudat a coneixer de dalt a baix el que en altre temps fou el meu professor d'Història de la Medicina. També he disfrutat llegint : Vint poemes i un Cantic Desolat, Sonets del Zoo, i molts més...El Testament, que ara mateix us escric l'últim poema el XXIX : 

Sense notari ni testimonis
a la ciutat trenta-un de desembre,
dos mil, any del senyor amb minúscula,
he redactat aqueix testament,
aconsellat per crits i ferides.
Mentre espero impàvid el no-res,
signo amb la sang recent d'un poema.

 Un bon poeta Déu meu. Gracies a la biblioteca de l'Ateneu Barcelonès que en sóc soci des que tenia 20 anys, vaig poguer llegir Memòries Inútils, que es el seu llibre de memòries tal com diu el seu títol, hom  disfruta moltissim, moltes vivències, persones i llocs que també els he viscut jo, no tots ; he après molt, però el meu pobre català m'ha obligat a tenir tota l'estona al costat el Diccionari de la llengua catalana de la Enciclopèdia Catalana, el Dr. Cid, te un lèxic molt ric.




Sense deixar al professor Dr. Cid, ara es el moment de dir que l'any 2002 vaig comprar el llibre seu titulat  



Correspondència de Salvador Espriu. Editat per Perifèrics/ Debat, pel sol fet d'haver sigut professor meu i també vull fer palès perquè des de jovenet que he llegit i admirat a Salvador Espriu, encara l'admiro. Us recomano les cinquanta-tres primeres pàgines, que versen Sobre l'Home i el Poeta, paraules proemials entorn de l'Epistolari.



El primer dia que vaig fer d'usuari, o sigui allò de probar de asseures a l'altre costat, ep ! es un llibre que al principi de la reforma de l'atenció primària era obligat llegir-lo, encara que no em fes falta o sí, penso que actualment encanra el fan llegir als joves MIR, resultat, les coses es veuen molt diferents. 
Al asseurem a fora,i ja sense la bata blanca, a la que molts anys havia sigut la meva sala d'espera, em va remoure els racons de la memòria. El meu metge estava fent una llarga visita i em va donar temps de pensar la meva vida solitària de metge rural, vaig pensar en el decret 84/85 de Reforma de l'Atenció Primària i el seu desplegament, que ens va canviar la vida a tots, deixeu-me dir a millor, sense parlar de la baixada considerable de la nòmina als metges e infermeres d'APD que ens integravem a una ABS.  Els problemes de convivència no van tardar en apareixer al CAP ,al ser una comunitat tant nombrosa, discrepàncies serioses amb  directors, que algún d'ells m'havia augmentat l'angoixa seriament, directrius i mes directrius, protocols i més protocols a seguir, la direcció per objectius, les correccions farmacològiques sobre la teva despesa desviada (massa gastós, i tothom se'n enterava) , sort que les alegries del dia a dia superaven les penes i el que més m'ha omplert a la vida es que vaig ensopegar una època en que el metge de capçalera encara era l'escalf de la familia, el metge ho era tot per aquella gent que vivien allunyats en masos, sempre eres benvingut fos l'hora que fos. M'estimaven i em mimaven; cosa que sempre més he agraït i al cap de trenta cinc anys per la Garrotxa encara ens dura el record de nits assegut vora la llar de foc, amb un cafè-cafè de colador per no adormir-me tot esperant que l' avi millorés  o fés un canvi en aquell edema agut de pulmó, que periodicament s'anaven repetint degut a la patologia cardiaca que patia.
Quan vaig acabar la carrera em vaig regalar a mi mateix el títol de Metge de Capçalera, era un titol que no existia, era una mica pompós, - i què ?  i ben cofoi que n'estava, és el que sempre havia volgut tenir. El meu titol i el de tots els metges al acabar la carrera, només posava Licenciado en Medicina y Cirugia, sí un cop arribat a metge , et llençaves a fer un examen de repàs de tot el que havies estudiat , se'n deia examen de Grau, si aprobaves, llavors s' afegia al títol amb l'expressió següent: ( Amb Grau d' Aprobat, Notable o d'Exel.lència), aquest últim, va ser el meu cas, sempre m'ha acompanyat i n'he estat molt orgullós. 
Aquest titol de Metge de Capçalera, en aquells anys no el donaven a cap facultat, anys avenir, em vaig treure el titol d'Especialista en Medicina Familiar i Comunitària; que servia per al mateix, però era més altisonant. Regirant una vegada més la memòria em venen a la ment paraules boniques que m'han dit els estudiants de medicina o talment metges amb el MIR a la butxaca tot esperant la plaça definitiva i vinguent al nostre centre per tal d'esbrinar que era això de l'Atenció Primària ? fins i tot havia tingut metges de rotatori enviats per la Facultat i fins i tot darrerament una jove estudiant de segon de medicina enviada per la Universitat de Girona, que es deia i encara es diu Mariona Teixidor i Camps, que ens va deixar testimoni escrit, només en reprodueixo un boçí i al peu de la lletra :




 " M'he adonat que el món de l'atenció primària és molt més interessant del que ens fan creure als estudiants. Tenim com a referència els hospitals, en canvi, el que primer utilitza la gent és el metge d'atenció primària i el seu equip. La gent explica les seves intimitats, i això, en un hospital no és tant freqüent. He conegut la part més humana de la medicina. Perquè al teu costat he pogut aprendre que a part de ser metge, primer ets humà.
He de confessar que la nit abans de començar les pràctiques em vaig adormir pensant en com seria la meva primera experiència dins d'aquest món i m'ha servit per veure que realment m'agradava allò que estava estudiant, perquè és molt diferent posar-se davant dels llibres que el dia a dia davant dels pacients.
També m'ha agradat molt la bona convivència entre vosaltres i que treballar en equip és bàsic ! M'ha soprès el que els pacients poden arribar a estimar el metge !
Els llibres són importants, però ho és molt més, una persona amb experiència. "  



Molt abans que la Mariona, pel nostre centre sanitari havien passat la Dra. Anna Bustins de tots coneguda i estimada, la Dra. Montse Figueras i Bajona, persona molt implicada amb els malalts, filles del poble la Dra. Rosa Coll i Jordà actualment Hematòleg del mateix tarannà bondadós i estudiós que  la Dra. Bustins, la Dra. Ester Oliva Poch, que ha fet l'especialitat de Radioterapia, il.lusionada com pocs sobre tota la medicina, la seva estada entre nosaltres, va ser molt profitosa per nosaltres, deu ni do de la tendresa en que tractavent tots els malalts, quasi tots les havien vist jugar al carrer, estudiar , creixer i arribar academicament molt amunt a quedar admirats de que ja fossin metgesses, el temps passa volant. Ja que , jo les havia vist de petites al cole, a casa seva o pels carrers, anar a l'institut de Banyoles, també m' omplien el cor de goig, tenir-les al meu costat. Posats a recordar, us he de parlar d'un jove que el varem veure neixer i jugar amb l'àvia Montserrat Bosc i la seva tia Sussi Padrosa i saltar despullat per damunt del "tresillo " al sortir del bany,sempre se'l veia feliç, siguent la nineta dels ulls de la seva iaia,  aquest nen que es diu Joan Padrosa , va acabar la carrera de metge entre nosaltres, va estudir devalent ,va fer l'exàmen del M.I.R i va treure tant bona nota que va poguer escollir Medicina Interna a l'Hospital Clínic de Barcelona, era el que ell volia. Enhorabona Dr. Padrosa !!!



 Però abans de tirar endavant vull explicar l'estada del Dr. Joan Padrosa entre nosaltres al Centre Sanitari de Cornellà del Terri, al seu poble.




En Joan Padrosa i Pulido, en el seu últim curs de medicina, ens va demanar consentiment per fer una estada al nostre Centre Sanitari de Cornellà del Terri, adscrit a l' Area Bàsica de Salut Banyoles. Amb el meu consentiment i el vist-i-plau de la que en altre temps fou la nostra directora Sra.Carme Grabuleda, en Joan va començar al nostre costat .


En Joan Padrosa, amb l'infermera Ingrid Quer i la metgessa Mónica Roca

 La seva estada va ser de tres setmanes completes, fent el mateix horari que el nostre equip d'Atenció Primaria. Fent les mateixes tasques que nosaltres mateixos, posant´hi un gran interés en les activitats preventives de les malalties cròniques com la Diabetes, HTA, Obesitat, Tabac, Dislipemies, així com les tècniques que utilitzem per a dur a terme la consulta diaria com electrocardiografia, valorant el que es un electro normal i el patologic amb les diferents variacions com HVE treballant els test de Cornell, Sokolov, Lewis, RS,tot tipus de  bloquejos, fibrilació auricular aprenent a dosificar el Sintrom  fent les pautes corresponents. 
Valorant les espirometries, que en sabia molt, les dominava tant, que fins i tot jo mateix vaig afinar una mica més en el diagnostic i valorant el que realmente tenia una MPOC, Asma, patrons restrictius , etc.



 fent la valoracio dels peus diabetics. 


Buscant la Pressio arterial sistòlica de l'arteria braquial amb el doppler.


realitzacio de l'index turmell/braç o index de Yao, que ens aporta molta informació del sistema arterial. 


Aqui explorant les arteries interdigitals dorsals

auscultacio de l'aparell respiratòri i cardiac, utilitzacio del Doppler, acompanyant-me a fer domicilis pels masos , sortides d'urgencia a domicili, (un cas que podia haver acabat amb la mort o en una tetraplegia, gràcies a la Maria, en Joan i un servidor, va viure i surt de casa pel seus propis peus i podem parlar del que sigui,una alegria del dia a dia) o al carrer amb desfibrilador i equip d'oxigen, valoracio i tractament de crisis d'angoixa, 


Aqui escoltant amb tota l'atenció i amb l'històrial del pacient obert.

coneixament total del programa ecap de l'ICS, treballar amb sustàncies úniques i genèriques, he de dir que ell només treballava en genèrics, no coneixia cap marca comercial, ben diferent de quan nosaltres varem acabar, que era a l'inrevés. 



Als pocs dies d'estar amb nosaltres, la gent que no el coneixia, en parlava molt i be i jo més que content, els veïns de carrer encantats de la vida.


Aqui escoltant amb tota la seva empatia a la seva tia  i puc dir que molt assertiu. en el diagnòstic.

treballar el tabaquisme, elaboracio d'informes de tota mena, derivacio per via intranet de patologia urgent per tal de valorar cancer  de mama, de colon, SAOS, estudi de test per valorar Demencies.





També el coneixament dels nostres programes de primària : ATDOM (atenció domiciliaria), SISDDAP ( estudi de demències), PISA cardiologia: insuficiència cardiaca avançada , estadi III, IV, PISA pneumologia: MPOC avançat, PCC (malaltia crònica avançada) , MACA: pronòstic de vida de 12-18 mesos, PADES ( malalts terminals a domcili ),  coneixament de la infermera  gestora de casos i també de la infermera clínica; contacte semanal amb la treballadora social i psicologa, ambdues residents al nostre centre un dia per setmana.

També revisons de resums d’articles científics en revistes d’alt impacte, així com estar al tanto del Butllelti de Farmaco-vigilància de Catalunya en aquest cas l’últim (enero-febrero 2014 ) tema COPALCHI.




L'alumne a sigut escrupulós en el seu vestit, una puntualitat exquisita, fins i tot començant abans i acabant després de l'horari establert per l'ICS, en resum mai mirava el rellotge com els seus antecessors. Presentant un gran interés per apendre i colaborar en totes les activitats. Veient en ell un home il.lusionat per la medicina, penso que ha encertat la seva professió. He de dir que ha arribat molt preparat de l'Hospital Clínic i jo personalment vaig aprendre molt veient-lo treballar i atenent als pacient amb tot el carinyo del món i  amb molta empatia per a tothom, però en especial per la gent gran. 
Aqui va la valoració de la seva estada entre  nosaltres per part de la nostra direcció del CAP.

Aquest certificat te dos pàgines, aquesta es la primera , la segona continua amb les mateixes bones notes.
Com poden llegir, les notes, fan honor a la dedicació de'n Joan i el seu aprenentatge.



 M'abelleix moltissim reproduïr el mail de'n Joan Padrosa:


Benvolgut doctor Capdevila,
Dius que he aconseguit començar a exercir al meu poble, però no ho he aconseguit jo, m'ho has permès tu. I t'ho agraeixo molt. T'agraeixo la confiança que m'has donat, el que m'ensenyes i com em sento de valorat. Sentir tot aquest suport m'ajuda a adonar-me que sé més del que em penso, que tinc ganes d'aprendre tant com pugui del molt que no sé i, sobretot, que m'encanta aquesta professió (o manera de viure).
Gràcies per l'oportunitat, fins demà,
Joan
Joan, mil gràcies per aquestes boniques paraules que m'has dedicat, m'han arribat a l'ànima i són molt d'agraïr vinguent d'un company de professió. En Ciril Rozman de feliç memòria i que va ser un gran metge del teu hospital Clínic, va deixar escrit :  Només un home bo, pot ser un bon metge. ( Llegir La Contra del dilluns 11 d'abril de 2016 La Vanguardia: En Howard Gardner, neurocientifico, autor de la teoria de las inteligencias múltiples . Aprender es el único antídoto contra la vejez y yo lo tomo cada dia en Harvard con mis alumnos. ( Una mala persona no llega nunca a ser buen profesional )  . Tu ho ets, has heretat la bondat de casa teva, jo la disfruto des de fa 23 anys primer cuidant a l'àvia i després de la gran amistat amb el teu pare i tieta. Està garantit que ets ja un bon metge, només cal veuret treballar , com atents als pacient , les explicacións que dones i tota la teva iniciativa.


Persona única per escoltar i compendre al pacient. No m' importaria que es quedés entre nosaltres. Li desitjo un feliç final de carrera, joiós, tranquil, dolç i molt esperançat, a la Universitat de Barcelona.

Refriogeri de comiat d'en Joan Padrosa.


Vaig estudiar a partir del tercer curs de medicina a la gran i superba  obra arquitectònica de Domenech i Montaner, al entrar per primer dia a l'Hospital de la Sta. Creu i Sant Pau, vaig veure que amb sort viuria en una illa de pau els propers 4 anys, un pabellons modernistes que no enfarfegaven i ni cansaven, eren un relax per la vista i per l´ànima i alhora els seus carrers convidavent a passejar-se amb algun company que no li anava del tot be el curs, o cercant algun estudiant de la colla de Sabadell perquè et deixessin els apunts de classe, cosa no fàcil, però gràcies a la Dra. Margarida Bosch  ( estudiant brillant ), mai em van faltar, cosa que sempre més li he tingut present i sempre he guardar el record i l'agraïment; compartint d'altres problemes personals o acadèmics o de vegades algún professor volia el meu parer de com veia les pràctiques, o senzillament matant alguna hora caminant i distrutant dels seus jardins,  o prenent algun cafè amb algun alumne de cursos superiors, que per altra banda anaven molt segurs per la vida. Jo puc dir que gràcies al Dr. Ramón Gefaell de la Paña, que em portava els apunt de mèdica I, quirurgica I, psiquiatria, dermatologia, etc... estava molt informat, però em donaven seguretat.  


Hospital de la Sta. Creu i Sant Pau, per nosaltres que hi vam estudiar era Sant Pau a seques.

L'Hospital de Sant Pau sempre ha sigut el meu refugi acadèmic , i d'amistat que m'han durat tota la vida i encara em duren, allí he fet cursos de reciclatge amb Reumatologia amb el Professor Dr. Cesar Diaz Lopez, de dermatologia amb el Professor Dr. José Maria de Moragas, i amb el Professor i Director del departament de dermatologia Dr. Agustí Alomar,cursos de doctorat amb el professor Dr. Cabero, i el molt estimat Dr.Xavi Noguera, tot un crac de la Dermatologia. Recordo amb carinyo que un any per la fira de Sant Lluc van venir a Olot els Drs. Noguera i Alomar amb les seves esposes i van quedar admirats de la pintura de'n Xavier Carbonell (epd) i de les escultures de la Rosa Serra.



Aquell matí a la sala d'espera estava ben sol, cosa infrequent del tot, però sempre falla algún pacient i ....
Em va venir a la memòria que fa molt anys em van enviar d'un dia per l'altre a fer una xerrada a l'auditori de l'ajuntament de Banyoles sobre el càncer de colon i com que no hi havia cap més metge que tingués temps per fer-ho vaig dir que si. Al arribar em van donar una gran benvinguda, un gran acolliment per part de qui organitzava la trobada i li vaig demanar des d'on faria la xerrada i em va dir, que allò era una taula rodona sobre el melanoma; que no li han donat la invitació ? donç no !. En resum no m'havia preparat res de res sobre el melanoma. Erem tres ponents. Després d'escoltar a la primera,que ho va fer molt be, ella em va passar la paraula a mi i vaig haver de parlar improvisant tota la xerrada de dalt a baix.Ànims que Déu t'agafi confessat.Quan vaig acabar tenia la sensació haver-me tret un pes del damunt, be o malament ja estava. L'oncòleg ens va donar una lliçó molt clarificadora sobre el melanoma. Cosa curiosa del tot, l'endemà els organitzadors van anar al meu superior a felicitar-lo per la meva xerrada, molt agraït, però no m'ho mereixia. 
Finalment el meu metge, em va cridar i em va demanar les probes que feien falta per pulir el diagnòstic que ja intuïem els dos. No hi ha res més bonic i tranquilitzador que dos metges es posin d'acord amb el diagnostic i cami a seguir.
Un cop sortit del Centre Sanitari, els records em van continuar acompanyant i vet aqui que em va apereixer a la ment el dia que vam tancar el centre per reformar-lo, calia fer un despatx per la llevadora, que no en tenia i haviam de fer equilibris per poguer treballar tots plegats.Alhora calia fer un mostrador i arxius pels historials clínics, un lloc perque la persona que acollis a la gent tingués un lloc digne i ergonomicament com cal, que fins aquell moment no en tenia.

 Ben pensat la vida dona moltes voltes, la Lourdes i jo vam començar a treballar a Cornellà ben sols, a la sala d'espera teniam un talonari de números blaus i un altre de color rosa i la gent mateixa s'anava agafan la tanda, en un racó de la sala teniam una taula on la gent deixava les cartilles plenes de cartons retallats de medicaments, que a hores perdudes, després de sopar les havies de fer, perquè l'endemà ja les reclamaven. Nosaltres erem els nostres secretaris, agafavem els encarrecs, agafavem el telèfon, obriam i tancavem portes,  fora de l'horari de consulta els meus fills i dona també es feien un tip de baixar a  atendre a  la gent que acudia malalta.Tot s'ha de dir, els metges e infermeres d'APD, feiem horari permanent tot l'any i per les tardes, a fer cedules d'habitabilitat, inspeccions de bars, cases de colònies, piscines, col.legis, locals esportius, etc...informes sobre activitats classificades, 


Al mig nostre tenim a la Carme Reixach que durant molt de temps va ser la nostra auxiliar administrativa i els nostres ulls al centre. Ella va portar molt be la seva tasca. Al poc temps de tenir-lo acabat, ja el vam convertir en polivalent, serviria per la llevadora, per la pediatra, ells temps estaven canviant.
Van passar els anys i va ser necessari fer una gran ampliació, perquè el metge que venia sol un dia a la setmana, va passar a venir dos i amb imfermera i calia fer miracles per aconseguir dos despatxos buits, ja per exemple un dia vaig haver de passar a la tarda, ja en feia un dia, llavors en feia dos; tot sigui per la bona marxa del centre. De cop, va  deixar de venir la pediatra Dra. Nadette Vinyamata, que per cert l'estimavem i encara l'estimem molt. 
De la exel.lent ampliació, que es van tallar tots els arbres que podem veure fa un moment, jo personalment com molts altres persones, vaig volguer personalment deixar creier dos plancons que van sortir aprop de la pared dels veïns i mai els vaig deixar tallar, si esporgar-los, perque s'anessin fent grans i així tindriam un testimoni dels arbres que en altre temps haviam tingut i que ens feien una gran ombra.



Disposan de dies lliures, vam aconseguir per part de l'Ajuntament que la Elisenda Turró (psicòleg) vingués  un dia a la setmana amb nosaltres.Amb el pas del temps vam adonar-nos que havia sigut una bona elecció. Al tenir a la vora la Vannesa (Treballadora Social)i la Elisenda, de cop van ser molt eficients , els informes i les consultes entre tots els professionals del centre, es despatxaven quasi al dia.



Junts vam viure la primera edició de L' Index Farmacològic, l'any 1980, que rapidament es va convertir en un llibre únic amb molt d'èxit, un llibre que va razionalitzar la prescripció médica i que pel seu tamany el podies portar a la butxaca de la bata. Mai anava de guardia sense endur-mel. Jo guardo totes les edicions.


Vaig escollir exercir la medicina a Girona, terra de la meva mare, o sigui que he viscut una vida apartar de Barcelona, però mai he vogut renunciar anar un cop al mes a la capital comptal, anar unes hores a l'Ateneu Barcelonès que en sóc soci des dels meus vint anys; és com casa meva, i la de molts.



Era llavors un gran plaer anar a estudiar tot el cap de setmana i ho es encara ara, poguer disfrutar de la seva pau enmig del brugit de Barcelona, prendre una cerveza en mig del jardí romantic amb un article de'n Foix , de'n Juliana o de l'Antoni Puigverd o llegint  el Purgatori de J.F. Mira, tot plegat un premi per l'esperit. La patologia médica i quirúrgica s'estudiava a dalt a les grans sales, ben il.luminades i molt silencioses, veure estudiar als altres t'animava a no mouret de la cadira.



Puc dir sense massa vergonya, que realment sóc el soci desconegut, als  seixanta set anys ja no em coneix ningú d'aquells anys, els bibliotecaris estan jubilats, així com el personal d'oficines; Recordo que cada dia veia al Sr .Josep Maria Ainaud de Lasarte (epd)., ara quan hi vaig solo trobar a l'Ernest Maragall.



Recordo amb anyorança, anar els diumenges a donar un vol al mercat de sant Antoni, abans ni havia un altre que es deia mercat de Sta. Mònica que va tancar l'any 1967 (jo ja no el vaig coneixer) ,per la construcció del Metro Drassanes i  que es va traslladar  al carrer Diputació entre Aribau i Balmes,  darrera l'edifici de la Universitat. Encara que no tingués un duro sempre estalviava per poguer comprar algun llibre, de vegades trobaves, coses interessants, que de petit havia llegit, com  de J.Mª. Folch i Torres com per exemple  Les Formidables Aventures de Pere Fi, Biblioteca Patufet, per un cinc pesetes, era l'any 1969,  quan l'any 1934 en valia 24, o sigui abans de la guerra española, impossible de comprar-lo a casa, els centims es necessitaven per altres coses. 
Tot es possible en un mercat de llibres, només és questió d'estar informat i coneixer els nostres gustos i ell nostres escriptors preferits i estar disposat a la sorpresa de que aparegui un  parell de llibres del que fou el gran periodista del Congrés dels Diputats, en LLuís Carandell: el meu fill Lluis me'n va trobar dos de molt bons, l'un Diccionario de la Españologia, i l'altre Celtiberia Show. Expendeduria : Lluis Carandell, Guadiana de Publicaciones 1970. Més viatges, més llibres, amb paciencia ens vam proposar trobar-ne més de'n Carandell, i em vam trobar com: Vivir en Madrid, Madrid al pie de la letra, Que pasa en Madrid.El Sow de sus señorias.  En un viatge a Salamanca, sense buscar-lo en una llibreria de segona ma, vaig ensopegar amb un llibre d' ell, titulat El dia mas feliz de mi vida. Memorias. Espasa , Bolsillo, 2000 ( sis euros); us el recomano, el divertimento està assegurat, si no el trobeu, jo us deixo el meu.
En una visita al mercat el dia 10-4-2006, el meu fill petit va trobar com caigut del cel un altre llibre de'n Carandell, una guia de Barcelona que quan jo me la volia comprar l'any 1974, no tenia un duro i valia  400 ptas. ho portava gravat al darrera del llibre, titulat Guia Secreta de Barcelona. Ara va costar 4 €.
Tinc una bona noticia d'ell va viatjar a Las Hurdes i ho va deixar retratat en un llibre : Los pueblos mas bellos de España. També va escriure sobre el Camino de Santiago i sobre la Via de la Plata.

Desierto Cartujano de San José de las Batuecas

 Be, normalment tornava cap a casa sense un duro, però més content que un ginjol , el llibre sota el braç i ben apretat per no perdre'l, com un gran tresor i  a la tarda a fer alguna activitat gratuïta com anar a ballar sardanes a la plaça de Sant Jaume, 



Cuadre del pintor Xavier Nogués. Barcelona 1873-1941, museo de Montserrat.


un gran encert, m´ho passava d'allò més be i arribava a casa contentissim, guardo un exel.lent record de tota la gent que vaig coneixer; si tenia set , aigua de l'aixeta.
Posats a pensar activitats que no necesitaves cap dispendi, era anar a veure el dia del Corpus, l'Ou com Balla, des de molt jove sempre em va cridar l'atenció com es podia mantenir l'ou donant voltes al cim del raig d'aigua, el podiam veure al gran pati del Museo de Frederic Marès, com poden veure meravellós.
A la casa de l'Ardiaca, davant de la capella de Santa Llúcia de la catedral de Barcelona.


Al cim del sotidor es pot verue molt be , l'ou blanc com balla, també, al pati del palau Reial de Catalunya.
Arxiu de la Corona d'Aragó-Palau del Lloctinent.

i també al propi claustre de la catedral de Barcelona, degut a la cua que sempre hi ha no hi entrava.
El més fàcil era el de l'Ateneu Barcelonès que no tenia cap dificultat en entrar i en asseurem i veure'l una bona estona, enmig de ciutadans que quedaven bocabadats-admirats de l'Ou com Balla i de tot l'entorn dels jardins romàntics al carrer de la Canuda, vaja enmig de la ciutat.
Els records et porten d'un lloc a l'altre com la tramuntana, recordo que el nostre estimat professor d'Anatomia Humana, Dr. Josep Maria Domenech, al qual tota la nostra promoció li debem molt i ell ens assegurava que molts treuriem matricula d'honor i que seriem grans metges, aquest bon auguri d'èxit i esperança ens va empenyer a estudiar al màxim , no sols la seva assignatura sinó també les altres. 



Mai ho havia dit en públic, el doctor a classe ens deia molts noms de músculs, de libres, de metges del reneixement, amb llatí, cosa que m'encantava i a més em venia molt a gust utilitzar-los per impressionar el meu entorn pròxim que no els hi quedava, per exempre, De Humanis Corporis Fábrica de Andreas Vesalius, De Sedibus de Giambattista Morgagni, en René Théophile Laennec despres de l'auscultació mediata, acaba amb la fabricació de l'estetoscopi,  Os Trigonum de Bardelebeu, Inermedium Cruris, Jacobus Winslow, Falopio, Villemin ,Poupart, Conducto de Hunter, Ganglio de Cloquet, Os Capitatum, Os Hamatum, Samuel Sömmerring, Rudolf Virtchow en la seva Cellularpathologie, Andrés Du Laurens ens va deixar tot un llibre sobre la curació de la Tisis : De mirabilis sanandi vi solis Galliaee Regibus Christianissimis divinitus concessa liber unus. Et de stromorum natura, differentiis, causis, curatione, quae fit arte et industria medica. El Rei de França Enric IV cura als tisis o escrofulosos, el rei cristia tenia la costum de tocar els malalts en les quatre festes de l'any, per Pasqua, Pentecotes, Tots  Sants i Nadal.  El dia abans el Rei acudia a Vespres perquè Déu li fos propici i faborable. L'endemà després de confesar-se humil i devotament, oia missa i combregava. Solien assistir el lloc uns dos mils malalts...." El Rei cura la Tisis ? Sí , el Rei cura la Tisis per gràcia Divina ".  " El Rei et toca i Déu te cura ".Sort  que de tota aquesta història ens ha quedat un gravat  de  l'obra de A. Laurens " De mirabili strumas sanandi vi, etc... 1609 )



Amb aquest dibuix podem alvirar el naixement de la auscultació. " El fill de la posada descubreix la percusió ".
De Thomas Sydenhan arrel de les seves Observationes medicae.
Les grans zones obagues de les Planes que als hiverns cap a les quatre de la tarda ja no tocava el sol i el glaç de les curves  de la carretera que anava a Olot, m'omplien de mandra de mourem de casa, fos una reunió d'alguna xerrada sobre un cas clínic o el sopar d'un laboratori. Un bon dia ens va arribar la noticia que venia a Olot el metge Jordi Gol i Gorina, una persona important i estimada, de sempre, venia a explicar-nos com hauriem de fer per tirar endavant el decret 84/85 de  la Reforma de l'Atenció Primaria de salut, que tantes hores hi havia invertit ell mateix i la Dra. Elena Ris. Tot ho explicava convençut i clar avui dia diriem que " venia be el que els altres havien de saber "; era un bon venedor, era tant clarificador que no quedaven dubtes. No puc oblidar el seu llibre El Metge de Capçalera, en un nou sistema de sanitari. (G.A.P.S.). i també El Centre de salut integrat. Base d'un nou sistema sanitari.també del mateix grup (G.A.P.S.).





Vista de la Vall d'Hostoles, la vall de Cogolls, que puja fins a Les Medes i molt aprop del mas Ventós, avui dia molt ben restaurat, es un hotel rural de luxe amb restaurant i espai de sobres pel relax del cos i l'ànima, està situat en plena zona volcànica de la Garrotxa. Nosaltres just sortir el decret, ens varem reunir a l'Ajuntament de les Planes d'Hostoles els metges d'Amer , de Sant Feliu de Pallerols i un servidor, junt amb el nostre alcalde i els alcaldes de Sant Feliu i el d'Amer, per tal de demanar a l'ICS una Àrea Bàsica de Salut formada pels tres pobles que estic parlant, per raons geogràfiques, de comunicacions, i de funcionamen sanitari del moment present. Junts ho varem signar i enviar a la Conselleria, que estaven fent la planificació per tot Catalunya.
El Dr. Jordi Gol, aquella nit venia a explicar-nos APS BLOC GENERAL, feia poc de la publicació del Decret 84/85.
Després em vaig traslladar a Cornellà del Terri, i cap a l'any 95, em va canviar la vida; va començar la nova vida de metge d'una Àrea Bàsica de Salut, amb tot el que això va comportar per a mi i per a la nostra població. Tota una aventura, no sense un gran esforç, sobretot per la colla de metges d' APD, que no veniem d'una Unitat Docent. Aqui va un document històric.


Seria l'any 1985, quan cap al tard, no d'amagat, perquè no hi havia cap motiu, però sí gairebé a les fosques van tocar el timbre de casa, al obrir eren els fills del pintor olotí Josep Pujol i Ripoll, venien per veure si aceptava ser el metge del seu pare, donç acabava de despaxar al seu metge de capçalera , el pintor mateix va proposar als seus fills que em diguessin si jo acceptava ser el seu metge.



Després de parlar-ne amb la Tere, l'endemà que varen tornar, vaig dir que sí i la relació va durar cinc anys, fins a la mort. El pintor Pujol era molt amic del President Terradellas, que es van coneixer a casa del Sr. Antoni Planagumà al poble d' Ibry sur Seine a la periferique de Paris els anys de la postguerra. També tenia una amistad fortissima amb l'escriptor Josep Pla, del qual me'n parlarva sovint.
Honestament, he de dir que els pensaments d'una vida, se m'amuntegaven i entraven i sortien d'una manera molt ràpida. Tots els metges, sempre hem portat a l'esquena l'esperit de servei vers als altres, sigui allà on sigui, moltes vegades a lo llarg de la meva vida de metge d'A.P.D. he atès gent amb diguem-ne lipotimies a les misses, caigudes per 


taquicardia o arritmia també a les esglesies i en plena Fira de L'All, de molts llocs, o fent cua a La Caixa, o esperant ser atès a l'Ajuntament del poble, de cop una dona cau al terra, va ser un infart de miocardi. També en a  les escales de la catedral de Girona i a l'entrada en un concert, o la platja, en plena revetlla de sant Joan a Cornellà o a Sant Antoni de Calonge, en fi ho deixo.
Ens ha tocat viure entregats a l'altre, ja no dic el proïsme, sinó a la població de nit i de dia, com mana el jurament hipocràtic, tant a la capçalera del llit, com en la cuneta d'una carretera qualsevol, com un accident en plena autovia o a la pared de l'hort com poden veure a lo foto de dalt, eren dos, el Chicu (e.p.d.) amb els guants a les mans, era el que treballava, el pacient no cal dir qui era, i l'altre un veí de Cornellà que es va apuntar a fer-nos companyia.
He fet moltissimes visites d'avis asseguts al pedrís de casa asseguts al sol, o a l'eixida del mas, que m'encanten les eixides de la Garrotxa o del Pla de l'Estany, on les families solien passar-hi les hores d'oci o de prendre la fresca, com les enlairades de Pujals dels Pagesos o al veïnat de la Beguda i molts d'altres.
Ja era hora que arribessin els de casa i els nens del carrer ja sortien del col.legi quan tot seguit em va sortir del cor la última collita d'ametlles de casa nostra a Llorens de Rocafort o de Vallbona, com millor ens meni la nostra història. Aqui tenim tota la colla, que havia de dir que seria la útima batzacada d'ametlles de la familia. A Llorens encara es temps de recollida d'ametlles .No sabem el preu, però segur que no ens farem rics. El qui fa la foto es el nostre cunyat Josep Subirà. Gràcies Josep per la teva ajuda des de fa molts anys. 

Una abraçada a tots
Pep.