dissabte, 26 de maig de 2018

DISCOURS DE L'EMPEREUR AU CORPS LEGISLATIF DE L' ITALIE / DISCURS DE NAPOLEO AL COS LEGISLATIU D'ITALIA.



Disfrutin d'aquest discurs escrit per l'emperador Napoleo I , i adreçat al Cos Legislatiu d´Italia.  Posterior a la batalla de Marengo. La impressionant correpondència de Napoleó I (trenta-cinc mil cartes ), la va manar publicar Napoleó III. Vostès tenen davant seu la portada del tom X ( 1858), n'hi han tretze en total. Un aclariment per no perdres, també parlo per a mi mateix : Napoleó Bonaparte va ser considerat un del grans estratègues militars de la història i personatge clau del segle XIX, va acabar amb la mort del seu fill, el princep imperial Napoleo II, que va morir degut a una tuberculosi (conegut vulgarment per la tisis) als vint-i-un anys, era l'any 1832. 
Ah ! a les llibreries i biblioteques de França s'hi poden trobar fins a 80.000 libres, des de la seva mort, impressionant oi ?. 
Penso que a aquestes alçades de la vida, no cal que els digui que un servidor és un enamorat de França i de Napoleó Bonaparte, amb totes les seves grandeses i misèries. 
Puc dir que Napoleo Bonaparte va sembrar Paris d'arcs de triomf, columnes, temples grecs i va omplir els museus d'històries i de banderes. Us he posat un gravat de l'expedició a Egypte que va tenir més èxit cientific i cultural, que militar; encara la epyptomania gala es molt forta, així com la seva napoleònicaadicció).


Era l'any 1975 -76, quan vaig coneixer un Dijous Sant a Notre Dame en persona a monsenyor Lustiger, més tard cardenal de Paris, i va ser ell qui va negar cedir la catedral de Notre Dame a la Fundacó Napoleó que desitjava commemorar " in situ " el bicentenari de la coronació del 2 de decembre de 1804 i encara oficialment , França ignora l'aniversari. Els recomano llegir un llibre seu que jo vaig comprar l'any 1989 , titulat : La elecció de Déu. Editorial Planeta.
Tot s'ha de dir el trio de personatges preferit pels francesos són : Napoleó, De Gaule i Lluis XIV, (un emperador, un general i un rei).















Carta traduïda per l'amic Quim Estivill, estudiós i gran coneixedor de la llengua i literatura francesa.

Description de l'Egypte ou recueil des observation et des recherches qui ont été faites en Egypte pendant  l'expédition de l' Armée Francaise. Dediée au Roi. Tome cinquieme . Seconde edition. Paris MDCCCXXIII.

DISCURS DE L’EMPERADOR AL COS LEGISLATIU D’ITÀLIA [1]:
A Milà, 7 de juny de 1805

Senyors del Cos legislatiu, m’he fet lliurar un informe detallat de totes les parts de l’administració. He introduït en les seves diverses branques la mateixa simplicitat que, amb l’ajut de la Consulta i la Censura, he dut a terme en la revisió de les constitucions de Lió. Allò que és bo, allò que és bell, és sempre el resultat d’un sistema simple i uniforme. He suprimit la doble organització de les administracions departamentals i les administracions de prefectura, perquè he pensat que fent reposar únicament l’administració sobre els prefectes, s’obtindria no només un estalvi d’un milió en les despeses, sinó també una major rapidesa en la tramitació dels afers. Si he situat vora els prefectes un Consell pels afers contenciosos, és a fi de cenyir-me a aquell principi que determina que l’administració sigui obra d’un sol, i que la resolució dels litigis sigui feta per varis.
Els estatuts, dels quals heu escoltat la lectura, estenen als meus súbdits d’Itàlia el benefici del codi, la redacció del qual jo mateix he presidit. He ordenat al meu Consell la preparació d’una organització de l’ordre judicial que atorga als tribunals el rang i la consideració que és la meva intenció donar-los. Jo no podia aprovar que un únic magistrat fos cridat a pronunciar-se sobre la fortuna dels ciutadans, i que jutges ocults de la vista del públic decideixin en secret, no només sobre llurs interessos, sinó fins i tot sobre la seva vida. En l’organització que us serà presentada, el meu Consell s’aplicarà a fer gaudir el meu poble de tots els avantatges que resulten dels tribunals col·lectius, d’un procediment públic i d’una defensa contradictòria. És a fi de garantir-los una justícia més evidentment transparent, que he establert que els jutges que emetran la sentència siguin també els que hauran presidit els debats. Jo no he cregut que les circumstàncies en que es troba Itàlia em permetin pensar en l’establiment de jurats; però els jutges han de dictaminar, com els jurats, a partir de la seva sola convicció i sense lliurar-se a aquest sistema de semi-proves que compromet més aviat la innocència que no pas serveix per a descobrir el delicte. La regla més segura d’un jutge que ha presidit els debats, és la convicció de la seva consciència.
He vetllat personalment per l’establiment de formes regulars i conservadores en les financers de l’Estat, i espero que els meus súbdits es trobaran bé amb l’ordre que he donat als meus ministres de Finances i del Tresor Públic per incloure en els comptes que seran publicats. He autoritzat que el deute públic dugui el nom de Monte Napoleone, a fi de donar una garantia addicional de fidelitat als compromisos que la constitueixen i un nou vigor al crèdit.
La instrucció pública deixarà de ser departamental, i he fixat les bases per a donar-li l’estructura, la uniformitat i la direcció que ha de tenir tanta influència sobre els costums i hàbits de la generació naixent.
He cregut que convenia, des d’aquest any, posar més igualtat en el repartiment de les despeses departamentals, i d’acudir en ajut d’aquells dels meus departaments, com el Mincio i el Baix Po, que es troben aclaparats per la necessitat de defensar-se contra els estralls de les aigües.
Les finances es troben en una situació del tot pròspera, i tots els pagaments són al corrent. El meu poble d’Itàlia és, entre tots els pobles d’Europa, el menys carregat d’impostos. No suportarà cap nova càrrega i, si s’han fet canvis en alguna contribució, si s’ha establert el registre en el projecte de pressupost a partir d’una tarifa moderada, és a fi de poder reduir les imposicions més oneroses. El cadastre és ple d’imperfeccions que es manifesten cada dia; per tal de posar-hi remei venceré tots els obstacles que oposa a tals operacions, no tant la naturalesa de les coses com l’interès particular. No espero tanmateix arribar a resultats tals que facin evitar l’inconvenient d’elevar una imposició fins al punt que aquesta pugui assolir.
He pres mesures per a restituir al clergat una dotació adequada, de la qual havia estat privat en part des de fa deu anys; i, si he fet una algunes agrupacions de convents, he volgut conservar, i la meva intenció és protegir, aquells que es consagren a serveis d’utilitat pública, o que, destinats al medi rural, es troben en llocs i en circumstàncies on supleixen el clergat secular. Al mateix temps, he disposat el necessari per tal que els bisbes tinguin els mitjans de ser útils als pobres, i no espero altra cosa, per a ocupar-me de la sort dels capellans, que els informes que he ordenat recollir ràpidament sobre la seva veritable situació. Sé que molts d’ells, sobretot a les muntanyes, són en una situació de penúria que tinc el desig imperiós de fer cessar.
Independentment de la ruta del Simplon, que s’acabarà aquest any, i en la qual treballen en aquest moment 4.000 obrers, només en la part que travessa Itàlia, he ordenat començar el port de Volano, i que treballs tan importants siguin empresos sense retard i continuats activament.
No he negligit cap dels temes sobre els quals la meva experiència en administració podia ser útil al meu poble d’Itàlia. Abans de retornar, recorreré uns quants departaments per tal de conèixer de més a prop llurs necessitats.
Deixaré, com a dipositari de la meva autoritat, aquest jove príncep que he educat des de la seva infantesa, i que estarà orientat pel meu pensament. D’altra banda, he pres les mesures per dirigir personalment els afers més importants de l’Estat.
Portaveus del meu Consell us presentaran un projecte de llei per atorgar al meu Canceller (i guardià dels segells) Melzi, durant quatre anys dipositari de la meva autoritat com a vicepresident, una propietat (una finca) que, restant per a la seva família, deixi testimoniatge als seus descendents de la satisfacció que m’ha quedat dels seus serveis.
Crec haver donat noves proves de la meva constant resolució a fi de satisfer els meus súbdits d’Itàlia en tot allò que esperaven de mi. Espero que, al seu torn, ells voldran ocupar el lloc que els destino en el meu pensament, i no trigaran a convèncer-se que la força de les armes és el principal suport dels Estats.
És ja temps, en fi, que aquesta joventut que viu en el confort de les grans ciutats deixi de témer les fatigues i els perills de la guerra, i que es prepari per fer respectar la pàtria, si vol que la pàtria sigui respectable.
Senyors del Cos legislatiu, rivalitzeu en zel amb el meu Consell d’Estat, i amb aquesta convergència de voluntats cap a l’únic objectiu de la prosperitat pública, doneu al meu representant el recolzament que ha de rebre de vosaltres.
Atès que el Govern britànic ha acollit amb una resposta evasiva les proposicions que li he fet, i el rei d’Anglaterra les ha fet públiques tot seguit insultant el meu poble en el seu Parlament, he vist com s’afeblien considerablement que jo havia concebut per al restabliment de la pau. Tanmateix, des d’aleshores els esquadrons francesos han obtingut victòries a les quals no dono més importància que la del fet que haurien de convèncer els meus enemics de la inutilitat d’una guerra que no els ofereix res a guanyar i tot a perdre. Les divisions navals i les fragates construïdes a càrrec de les finances del meu regne d’Itàlia, i que avui formen part dels exèrcits francesos, han prestat serveis útils en vàries circumstàncies. Conservo l’esperança que la pau del continent no sigui pertorbada, i tanmateix em trobo en la posició de no témer els riscos de la guerra; jo estaré entre vosaltres des del mateix moment que la meva presència esdevingui necessària per la salvació del meu regne d’Itàlia.[2]




[1] Aquest discurs ha estat pronunciat en llengua italiana.
[2] Text extret del Moniteur




Espero que hagin disrutat d'aquest escrit de l'emperador Napoleo I, manada publicar pel Napoleo III.
Es el segon escrit de Napoleo que publico, amb l'ajuda del meu amic Quim Estivill.

Pep 


divendres, 18 de maig de 2018

FUTBOL PER LA FESTA MAJOR

Publico aquesta foto que podria ben be ser de la festa Major de Llorenç de Rocafort de l'any 2006, quan jugar un partit de futbol de solters contra casats , a falta d'un alte equip d'un poble veí , feia més festa i omplia la tarda del primer dia . Des de petit que recordo el futbol a Llorenç, fins i tot em ve a la memòria una vegada que el Llorenç va jugar contra Rocafort de Queralt, hi varem anar amb el tractor de cal Timoneda, el portava el Salvador (e.p.d.).
Foto feta per en Lluís Capdevila
Vosaltres amics del meu poble, em podeu dir qui es aquest porter ? Els més joves no ho podeu saber, però potser els que ara teniu 55 anys potser el podreu reconèixer i dir-me quin jove es tracta ?
Llorenç cada any per la festa Major, que es el trenta i el,  trenta - u de juliol, celebrem la festa dels sants patrons sant Abdó i sant Senén, o també coneguts per sant Nin i sant Non, curiosament són els patrons del terme de Banyoles. 
Darrera d'aquesta històrica foto hi va una dedicatòria molt bonica que el meu fill petit dedica al seu germà l'Oriol.


Aquesta foto amb història, m'ha portat a una altra encara molt més històrica, i molt bonica perquè ens recordarà a tots persones del nostre poble, dels quals guardem molt bon record i que ja no hi són i que ens van deixar un bon rastre.



Si forcem una mica la memòria ens portarà bastants històries viscudes amb cadascú d'ells, perquè tots ells van viure molt lligats al poble, o perquè havien nascut a Llorenç, o i estaven casats , eren altres temps, on el poble estava ple de veins o sigui que practicament no hi havia cap casa buida.
Per acabar algú  d'aquest equip, ens podria recordar contra qui jugava el Llorenç ? i qui va guanyar ? i encara un detall més, que era la pared que surt al fons a la dreta ?, es tractava d'algun hort ? i de qui era ?.
Mil gràcies a qui ens pugui aportar una mica de llum, ja no cal dir de quin any es tractava.
No recordo si l'any 2007 va ser l'últim que es va jugar a futbol a Llorenç, ben be podria ser ! 
No tinc cap més foto de moment, si algú en tingués una altra la podriam afegir al present post.
Pep

Be, amb una rapidesa molt pròpia del Magí Amenós, dins les vint-i-quatre hores de la publicació, ja ens va treure de dubtes, aquest jove de la porteria es en David, fill del Costa.
Moltes gràcies Magí.

MI VUELTA A LOURDES

Aqui va el meu article publicat al  Bulletin de L'Association Médicale de Notre-Dame de Lourdes (A.M.I.L.). Organe Officiel du " Bureau des Constatations Médicales ". Novembre 2017. Nº 340 . Editat en castellà.


Empiezo por mandar un abrazo a todos los médicos, farmacéuticos, enfermeros, dentistas y estudiantes; a todo el personal del Bureau des Constatations Médicales de Lourdes, especialmente al doctor Alessandro de Franciscis, Médico permanente del Bureau des Constatations Médicales.

El que presenta este artículo es médico de la Hospitalidad de Girona (Cataluña, España)!

El año 2015 tuvo lugar mi primera peregrinación a Lourdes como médico, tenía yo entonces 65 años. Sin embargo, a los 19 años también viajé a Lourdes en calidad de 'brancardier' formando parte de la peregrinación de la archidiócesis de Barcelona, han pasado 46 años entre ambas peregrinaciones.

El Dr. de Franciscis me pidió que escribiera este artículo para el Bulletin de l'Association Médicale Internationale de Notre-Dame de Lourdes después de escuchar a nuestra directora del equipo médico -doctora Carmen de Castro- que estava relatando mi pequeña experiencia sobre Lourdes.

Mi primer contacto con la Hospitalidad de Barcelona fue a través de los monjes de Montserrat, desde siempre el monasterio ha sabido atraer a grupos de jóvenes: los Encuentros de santa Cecilia - estilo Taizé- , jóvenes procedentes de las comunidades de base, oblatos benedictinos, boys scouts, cristianos por el socialismo, grupos de animación de parroquias de Barcelona, etc. Todos con el punto común del cristianismo.

Los monjes sabían aglutinar a estos jóvenes y de ahí salió la idea de nuestra primera peregrinación con enfermos al monasterio de Montserrat. Desde entonces esta peregrinación continua viva bajo la dirección de la Hospitalidad de Barcelona.

Este fue nuestro primer contacto con enfermos, peregrinos y voluntarios, un mundo tan desconocido para la mayoría de nosotros. SIn ninguna formación en la mobilización de los enfermos pero llenos de ilusión y de servicio, nuestro objetivo era la ayuda y la entrega total en los trabajos donde podíamos ser útiles. En todo momento nuestro trabajo era variado:  limpiar las mucosidades, servir comidas, acercar los enfermos a misa o al confesionario, a la procesión de antorchas, pasear por las plazas de Montserrat... etc. I llegado el día de la despedida los abrazos se repartían con emoción a todos, enfermos y sanos. Adiós y hasta pronto!

Con grandes camiones empezaba el transporte de enfermos hacia el valle, en Monistrol y de allí, en tren continuaba el viaje hacia los diferentes destinos. La solidaridad total entre monjes y jóvenes era palpable, subir las camillas, el material, los enfermos, todo. A menudo el hábito de los monjes era una dificultad para llevar a cabo este gran trabajo pero los monjes tenían sus astucias, sus trucos; conseguían atarse los hábitos a la cintura y así menearse a gusto. El ejemplo de los antiguos brancardiers, enfermeros, médicos y peregrinos continua grabado en nuestros corazones y de ahí nacieron amistades sinceras que siguen muy vivas entre nosotros.

A partir de esta experiencia ya no podía haber excusas y así salió la propuesta de ir en peregrinación a Lourdes el año siguiente. En la Hospitalidad nos proporcionaron formación sobre el mundo del dolor, todavía conservo las hojas de color malva ciclostiladas de aquellos años sesenta. Y, que a decir verdad, nos fueron muy útiles.

Y llegó el día de nuestra partida hacia Lourdes con la convicción de que íbamos acompañados de una protección especial. El viaje se hacía en tren, esto nos procuraba una gran convivencia entre todos, sin embargo un gran inconveniente se presentaba en Port- Bou donde teníamos que cambiar de tren y trasladar a los enfermos, las camillas, el material... Todo! Al caer la tarde llegábamos por fin a nuestro destino, cansados pero muy felices; nadie quería mostrar su fatiga ante aquella visión de Lourdes, que fue extraordinaria. Todo un mundo de amor y de entrega se abría ante nuestros ojos.

En la foto, enfermos sobre camillas en la explanada, una imagen que me impresionó entonces. Había mucho dolor entre los enfermos, amputaciones, lesiones ulcerosas que exigían curas muy especializadas, cambios de posturas para aliviar dolores, etc. Contínuamente nosotros estábamos dispuestos a todo: servicio de piscinas, descarga de trenes que llegaban de toda Europa, ir al aeropuerto de Tarbes, guardias nocturnas... Nos sentíamos útiles y llenos de alegría. Recuerdo nuestra vida en la Popote donde en lugar de dormir sacábamos nuestras guitarras y cantábamos sin parar, el cansancio lo escondíamos, ya recuperaríamos el sueño perdido al llegar a casa!

No hay que decir que nuestra estancia en Lourdes tuvo como único objetivo estar al servicio de la Hospitalidad y todo lo que ella representaba, y añadir que nunca tuvimos tiempo de visitar la cuiudad. Cuando terminaba nuestro trabajo nos dirigíamos a la Gruta, ahora me doy cuenta de las horas que pasé allí rezando ante la Virgen. Y esto me lleva a otro recuerdo de mis años de estudio y de internado donde sólo podía visitar a mis padres dos veces al año y, naturalmente, la soledad y la nostalgia me invadían. Antes de acostarme me iba a la iglesia, allí confiaba a la Virgen mis miedos, mis deseos y pedía con fervor la fuerza para aprobar los exámenes. Afortunadamente mis plegarias fueron escuchadas.

De regreso a Barcelona teníamos que acompañar a los enfermos a sus casas. Una furgoneta con su chófer y dos brancardiers nos ayudaban en este gran trabajo. Preguntábamos a los enfermos: 'En qué piso vive?'. A lo que un joven nos respondió: 'En el septimo!' Sin ascensor, podeis imaginar que no fue fácil. Fuerza, ánimo y arriba! Una vez en su casa me atrevo a preguntar a su madre:  'Cuando podrá salir  de nuevo?', - 'Cuando pueda volver a Lourdes!', esta fue su respuesta. Mi compañero y yo nos miramos consternados.

La constatación de que los enfermos vivían en una gran soledad nos hizo reaccionar y, bajo la dirección de los monjes de Montserrat, un grupo de brancardiers y de enfermeras emprendimos una especie de voluntariado del corazón. A menudo era el domingo cuando íbamos a buscar a los enfermos a sus casas, les llevábamos a misa, al cine o sencillamente era el paseo por el parque y una buena conversación. Al principio yo creía que era un servicio que les hacíamos, después de años descubrí que eran ellos quienes nos lo hacían a nosotros, ellos contribuyeron a modelar nuestro estilo adulto para siempre. Además esta experiencia tuvo también otra consecuencia positiva, fue la creación de un grupo de catequesis de jóvenes; además algunos de nosotros nos integramos en el grupo de "Visitadores de enfermos" de la propia Hospitalidad.

En Lourdes, recuerdo una frase-eslogan que me marcó profundamente: 'Charité n'a pas d'heure' ( La Caridad no tiene horario) y nos la creímos de verdad. El grupo del qual os he hablado estuvo activo durante tres años después, motivos y caminos diversos nos llevaron a unos y otros por senderos disitintos.

Y aquí estoy de nuevo después de 45 años de mi primera experiencia. La familia ha crecido y hemos podido cuidar a nuestros mayores que ya no estan con nosotros. Un médico compañero me ofreció la posibilidad de volver a Lourdes después de tanto tiempo! Acepté inmediatamente. Y por motivos diversos, sobre todo recuerdos gratificantes. La Virgen en primer lugar.

Con el mismo servicio a flor de piel de antaño vuelvo de nuevo a Lourdes, como no podía ser de otra manera. El agradecimiento sin interrupción de los enfermos, de los peregrinos y de los amigos es el mejor regalo, y esto no falta en Lourdes. Así los humanos se sienten bien pagados. A veces, tambien en Lourdes, encontramos a gente sin delicadeza, que olvidan dar las gracias y eso duele; afortunadamente son una minoría.

Las cosas esenciales no han cambiado, continuan intactas aunque yo no sea el más indicado para decirlo. La diferencia entre estos años me han hecho valorar muchos aspectos: los servicios, el clero, la liturgia, los centros de Acogida maravillosos, el entorno natural, todo ello conlleva trabajos y esmeros impagables por parte de todos. También he notado mejoras sensibles entre los enfermos y sus dolencias, es cierto que la medicina ha hecho enormes progresos.

Mis pensamientos, en un cierto desorden, me traen visiones diversas: las piscinas, los espacios exteriores donde tiene lugar el Via- Crucis, las plegarias en la iglesia Santa Bernadette -impresionante!- con el altar cubierto por una inmensa lona. Ahí empieza la procesión y la bendición de los enfermos, veo también el pabellón en el prado, el bosque... todo me parece mejor.

En un momento de descanso tenemos tiempo de charlar entre los compañeros de la Hospitalidad. Cada uno tiene sus motivos para haber venido, unos dicen por solidaridad, otros porque 'me gusta dedicar unos días de vacaciones a los demás', otros afirman que no son creyentes pero el deber de ayudar a los más vulnerables es más fuerte que todo, algunos vienen por tradición familiar, los hay quienes se manifiestan ateos o cristianos culturales, los agnósticos y otros. Todos llenos de entrega y abnegación hacia los más necesitados. Me llevo un gran recuerdo de estos compañeros, los he visto siempre dispuestos a dar el mejor servicio a los enfermos, siempre con la sonrisa en los labios.

Llega el último día de la peregrinación, las últimas horas... cada uno con su estilo de vida, con su modo de pensar, que vivamos en Lourdes o en otras partes. Hay que despedirse, adiós o hasta la próxima peregrinación. Entre los abrazos sinceros he notado algo profundo que había cambiado en nuestros corazones y que soy incapaz de verbalizar, algo que me ha emocionado. Estoy seguro de una cosa: LA ALEGRIA DE LA MISION ha sido cumplida.

En el autocar de regreso a Girona hay tiempo para las experiencias vividas, cada uno cuenta la suya. Yo explico el encuentro con el joven enfermo de Barcelona a mis 19 años, aquel cuya madre nos dijo que no volvería a salir a la calle hasta la próxima peregrinación a Lourdes. A mi lado una señora mayor empieza a llorar y, al preguntarle la causa de sus làgrimas: 'Me ocurre lo mismo que a este joven que nos cuenta, no bajaré a la calle hasta que vuelva a Lourdes el año que viene. Son mis vacaciones'. Reflexiono y pienso que afortunadamente Lourdes nos abraza y nos acoge a todos.

Reitero mi abrazo cordial a todo el personal del Bureau des Constatations Médicales, igualmente para usted Dr. A. de Franciscis. Esperando la próxima peregrinación donde podremos cantar de nuevo juntos: C'est Jésus qui nous rassemble, ( Es Jesús quien nos reúne). 





Je commence par embrasser les médecins, les pharmaciens, les infirmiers, les dentistes, les étudiants et tout le personnel du Bureau des Constatations Médicales de Lourdes, spécialement le docteur Alessandro de Franciscis, Médecin Permanent du Bureau des Constatations Médicales.
Celui qui présente cet article est médecin de l'Hospitalité de Girona, en Catalogne (Espagne).
Le Dr. De Franciscis m'a demandé d'écrire cet article pour le Bulletin de l'Association Médicale Internationale de Notre-Dame de Lourdes après avoir écouté notre directrice de l'équipe médicale -doctoresse Carmen de Castro- qui était en train de raconter ma petite histoire, mon expérience sur Lourdes.
Mon premier contact avec l'Hospitalité de Barcelone fut à travers les moines de Montserrat, ils ont toujours attiré des groupes de jeunesse: les Rencontres de Sainte Cécile -style Taizé-, jeunes provenant des communautés de base, scouts, chrétiens pour le socialisme, groupes de loisirs des paroisses de Barcelone, etc. tous ensemble ayant le point commun du christianisme. Les moines savaient agglutiner la jeunesse, c'est ainsi que nous avons préparé et vécu notre premier pèlerinage avec des malades au monastère de Montserrat. Dès lors ce pèlerinage est bien vivant et continue sous la direction de l'Hospitalité de Barcelone.
Ce fut donc notre premier contact avec des malades, des pèlerins et des volontaires, un monde bien inconnu pour la plupart de nous. Sans aucune formation dans la mobilisation des malades mais le coeur plein d'entrain et de service, notre objectif visait au dévouement et à l'aide totale dans le tâches où il fallait. Nous nous efforcions à l'hygiène générale, à nettoyer les mucosités, à servir des repas, à amener les malades à la messe, au confessionnel, à la procession des torches, aux petites promenades sur les places de Montserrat... etc. Finalement le moment de se quitter arrivait, les étreintes aux malades et aux gens sains, échanger des adresses et se dire au revoir. Ensuite, avec de gros camions, commençait le transfert des malades vers la vallée, à Monistrol et de là, par train le voyage continuait vers les différentes destinations. Solidarité totale entre moines et jeunes pour monter les brancards, les malades, le matériel, tout. Parfois l'habit des moines devenait un handicap pour tout ce grand mouvement, pourtant ils avaient l'astuce de nouer leurs habits à la ceinture. J'avoue que des amitiés sincères sont nées de ces rencontres, qu'elles demeurent toujours, et l'exemple reçu  des infirmiers, des malades et des pèlerins continue bien gravé sur nos coeurs.
A partir de cette expérience il n'y aurait plus d 'excuses, la ferveur continuait et nous nous sommes proposés d'aller en pèlerinage à Lourdes l'année suivante. A plusieurs séances et de la part des moines, nous avons vécu une préparation adéquate pour la rencontre avec Lourdes, la Vierge et tout ce qui concerne le sanctuaire. Et c'est dans le siège de l'Hospitalité de Barcelone que nous avons approché le monde de la douleur, je garde encore des feuilles cyclostylées à l'encre mauve des années soixante. Elles nous ont été  très utiles.
Ainsi donc nous sommes partis vers Lourdes bien entourés d'une protection spéciale. Le voyage se faisait par train, toutefois un gros inconvénient se présentait à Port-Bou où il fallait changer de train avec le grand déplacement que cela comportait: transfert des malades, des brancards, de matériel, etc. Le soir tombant Lourdes apparaissait finalement à nos yeux, extraordinaire et personne ne voulait faire voir sa fatigue car tout un monde d'amour de de don de soi s' ouvrait à nos coeurs.
Ci-joint une photo des malades sur des brancards sur l'explanade qui m'a bien frappée alors. J'ai pu constater beaucoup de souffrance parmi les malades, des amputations, des lésions ulcéreuses,  tout cela impliquait des surveillances attentives et toute sorte de soins surtout la nuit, il fallait savoir aider à changer les postures des malades...  etc. A tout moment nous étions aux ordres des infirmières, des médecins et du personnel attaché au pèlerinage, sans oublier non plus le prêtre responsable.




Notre groupe était disposé à tout: gardes nocturnes, service des piscines, décharge des trains qui venaient de toute l'Europe, des services aussi à l'aéroport de Tarbes, quelle joie de se sentir utiles! Et les bons souvenirs de la Popote où, au lieu de dormir, on sortait nos guitares et on chantait sans arrêt, la fatigue on la cachait, à notre retour on pourrait bien rattraper le sommeil perdu. Nous étions au service de l'Hospitalité et tout ce que'elle représentait cela faisait que nous n'avions même pas le temps d 'aller en ville. Après notre travail à côté des malades nous allions prier à la Grotte, je réalise à présent les heures que j'ai passées devant la Vierge. Il me vient aussi à l'esprit le souvenir de mes années d'études et d'internat marquées par la solitude et la nostalgie... je ne pouvais visiter mes parents que deux fois par an! Avant de me coucher je me dirigeais à l'église et je confiais à la Vierge mes peurs, mes désirs, et je demandais vivement la force pour réussir mes examens. Heureusement mes prières ont été bien exaucées.
De retour à Barcelone il fallait accompagner les malades chez eux. Une petite camionnette avec un chauffeur et deux brancardiers aidaient à tout ce gran travail. Nous demandions aux malades: 'A quel étage faut-il vous monter?' Voilà qu'un jeune homme nous a répondu: 'Au septième!' Sans ascenseur, ça n'a pas été facile. Courage, énergie, en haut! Une fois que nous avons déposé le malade j'ai demandé à sa maman: 'Quand est-ce qu'il pourra aller en promenade de nouveau?' -'Quand il retournera à Lourdes!' nous a-t-elle répondu. Mon copain et moi sommes restés consternés.




La constatation que les malades souffraient d'une énorme solitude nous a fait réagir, et de nouveau sous la direction des moines de Montserrat, un groupe de brancardiers et d'infirmières avons entrepris une sorte de volontariat du coeur. C'était souvent le dimanche, on allait chercher les malades à leur maison, on les accompagnait à la messe, au cinéma ou simplement il s'agissait d'une petite promenade amicale et de la bonne conversation. Au début je croyais que c'était un service que nous rendions aux malades, après des années j'ai compris que c'étaient eux qui nous le rendaient. Ainsi Ils ont contribué à façonner notre allure d'adultes ce qui nous a marqué pour toujours. A partir de ces expériences il s'est formé un groupe de catéchistes de jeunes. Il faut ajouter aussi que certains d'entre nous avons adhéré aux "Visiteurs des malades" dans l'Hospitalité. L'héritage de Lourdes continuait.




"Charité n'a pas d'heure", cette phrase- slogan m'a fortement marquée et nous l'avons fait nôtre. Le groupe dont je parle a duré trois ans, après, des motifs et des chemins divers nous ont menés les uns les autres par des voies différentes.
Quarante-cinq ans se sont déjà écoulés depuis les premiers témoignages que je viens de vous raconter, la famille a grandi et nous nous sommes aussi occupés à avoir soin de nos aînés lesquels malheureusement nous ont déjà quittés. Un copain médecin m'a offert la possibilité de retourner à Lourdes depuis si longtemps! Et j'ai accepté tout de suite. Les motifs bien divers, surtout des souvenirs gratifiants. La Vierge en premier lieu.



Après 45 ans j'arrive de nouveau à Lourdes avec le même service à fleur de peau d'antan, il ne pouvait pas être autrement. Le remerciement sans interruption des malades, des pèlerins et des amis est le meilleur cadeau. Les reconnaissances ne manquent pas à Lourdes et les humains se sentent bien payés. Parfois, même à Lourdes, il y a des gens sans délicatesse qui oublient de dire merci et cela fait mal. Heureusement c'est une minorité.






A vrai dire les choses essentielles n'ont pas changé à Lourdes, elles continuent intactes même si je ne suis pas le plus indiqué à l'affirmer. La différence entre ces longues années m'ont permis de mieux valoriser les services, le clergé, la liturgie, les Accueils merveilleux, l'entourage naturel. Tout cela comporte des soins impayables de la part de tous. J'ai remarqué aussi de notables améliorements en ce qui concerne les malades et leurs souffrances, c'est vrai que la médecine a considérablement avancé. Mes souvenirs -dans un certain désordre- me font revivre les piscines, les espaces extérieurs où se déroule le Chemin de la Croix, les prières à l'église sainte Bernadette - impressionnante- et son auttel couvert par un énorme damas. C'est de là qui part la procession et la bénédiction des malades, je revois aussi le pavillon à multiples usages sur la prairie, la fôret, bref, tout est sensiblement meilleur.

Dans des moments de détente on avait le temps de bavarder avec les copains de l'Hospitalité, chacun de nous exprimait ses motifs par lesquels nous étions venus à Lourdes. Les uns disaient par solidarité, d'autres parce que 'j'aime dédier quelques jours de mes vacances aux autres', certains affirmaient qu'ils n'étaient pas croyants mais le devoir d'aider les plus vulnérables l'emportait, enfin d'autres se disaient athées ou bien chrétiens culturels, il y avaient ceux qui venaient par tradition familiale, les agnostiques, etc... Tous ensemble pleins de dévouement et de don de soi envers les plus nécessiteux. Je garde un grand souvenir de mes collègues, je les ai vus à n'importe quelle heure, toujours prêts à rendre service aux malades, le sourire aux lèvres. A Lourdes j'ai découvert la grandeur des petites choses, les détails, les étreintes, les caresses, le sourire et, par dessus tout, faire en sorte que l'être humain se sente important et lui témoigner qu'il compte pour nous.



Le dernier jour du pèlerinage arrive, les dernières heures... chacun avec son allure, son style de vie, sa façon de penser, que l'on habite à Lourdes ou ailleurs. C'est l'heure de se quitter, des 'au revoir' et 'au prochain pèlerinage'. Au moment des étreintes sincères j'ai senti que quelque chose de profond avait changé dans nos coeurs, je suis incapable de le verbaliser, toutefois ça m'a réellement ému. Je suis sûr d'une chose: LA JOIE DE LA MISSION A ETE ACCOMPLIE.
Nous sommes dans l'aurocar de retour à Girona, chacun raconte ses expériences sur Lourdes. A mon tour je raconte la mienne à l'âge de 19 ans, la rencontre avec le jeune homme qui ne descendrait plus dans la rue jusqu'au prochain pèlerinage à Lourdes. A mes côtés une femme âgée commence à pleurer et, en lui demandant la cause de ses larmes: 'Il m'arrive de même qu'à votre jeune homme, je ne descendrai plus dans la rue jusqu'au prochain pèlerinage à Lourdes l'année prochaine. Ce sont mes vacances'. Heureusement Lourdes nous embrasse et nous accueille tous.




J'envoie de nouveau une étreinte cordiale à tout le personnel du Bureau des Constatations Médicales et de même pour vous, docteur Alessandro de Franciscis. En attendant le prochain pèlerinage où nous chanterons encore: C'EST JESUS QUI NOUS RASSEMBLE!


 

dissabte, 21 d’abril de 2018

TRACTATUS GRADUS AD PARNASUM


A les portes de Sant Jordi, els faig a ma el text del Tractatus Gradus ad Parnasum, escrit  que vostès tenen el gust de descobrir-lo per primera vegada, que data de  la primavera de l'any dos mil dos a Canet de Mar. 
Tinc l'honor, que l'autor hagi escollit el meu Blog per fer-ho públic.
L'Art ocupa una part molt important de la vida del professor universitari doctor Miquel Fabré. Si estan interessats per l'art, llegint aquest llarg estudi, gaudiran i alhora llegiran afirmacions per boca  d'un home del renaixament.
Bon Sant Jordi a tots.

Pep


Foto de l'original que està al meu despatx de Cornellà del Terri, del professor Dr. Miquel Fabré.



TRACTATUS GRADUS AD PARNASSUM.
Els graons que menen a la casa dels déus. És el títol que resava en els diccionaris de prosòdia llatina i grega i que ajudaven en la construcció de versos als poetes del segle XVIII. El 1725 Johann Joseph Fux (1660-1741) es feu seva la idea d‟aquests graons per a la música, i titulà així el seu esplèndid tractat de contrapunt, molt sovint referenciat, i evocat en tractats posteriors i, fins i tot en textos actuals de contrapunt.
Més tard, Muzio Clementi (1752-1832) donà aquest nom a un recull encara avui del tot vigent, d‟estudis per a piano, editats entre els anys 1817 i 1826 amb un sentit prou correcte, “les escales de la perfecció” no hi ha pianista que no l‟hagi treballat en la revisió de Tausing. Voldria també comentar que Debussy el 1906 va designar d‟aquesta manera la primera partitura d‟un recull de peces per infants, Children’s corner, (potser perquè les escoltin els infant des del racó, o, millor, inspirades en el món dels infants, cap nen no ho pot tocar) amb un sentit prou satíric, va afegir Dr. davant per a concloure la burla, la veritat és que el Dr. Gradus ad Parnassum de Debussy és, a més d‟una delícia, una bona escola de perfecció en l‟execució dels arpegis curts.
Wittgenstein va publicar el 1921 un seguit de proposicions sovint aforístiques, i algunes apodíptiques sota el nom de Tractatus Logico-Philosophicus. Hi ha una més que evident influència en el recull de proposicions que presento, però no es pretén ni emular ni, de cap de les maneres, parodiar, el treball de L. Wittgenstein. És una aproximació de gènere, i un exercici de pensament concís, cercant un impossible ordre, que no pot de cap forma ser lògic. Tampoc, el present recull d‟aforismes vol ser un manual de veritats, perquè: “En front de l‟Art només hi ha una possible actitud: oberta” ( V 24.1.).A més, tanmateix, l‟aforisme és el text obert per naturalesa.
Es tracta de desfigurar els límits que hom prova d‟imposar a un fenomen rar que denominem Art, si s‟han formulat límits ha sigut per una disposició perversa a estudiar els fet parcialment, i tractem parelles indissolubles per separat, no som sempre capaços d‟abordar l‟estudi de la forma i la funció (Anatomo-Fisiologia). Amb impietat estudiem dissociats forma i color, volum i contorn, ritme, melodia i relació harmònica, i en la nostra incapacitat d‟aprendre la totalitat formulem límits, veritats equívoques que limiten el què és, i són equívoques perquè el principal error, en l‟estudi de l‟Art és considerar-lo des de mides que no li són pròpies, (lluny de l‟excusa del pensament del surrealisme es demana al temps i es pregunta al rellotge el perquè de l‟amargor de l‟escarola, i donem la culpa al metre de no poder mesurar el quilo d‟arròs).
Que se‟m permeti en aquest recull anunciar algunes possibles “veritats” tan discutibles, falsables, sobretot amb voluntat de ser suggerents, al marge de la riba de la raó, la funció de les quals és precisament alliberar de la veritat lògica, filosòfica, moral o ètica a l‟Art, que no és altre que la realitat sensible. Podríem parlar de unes veritats sensibles?
El present recull està endreçat en set capítols que responen a diversos aspectes generals, les proposicions, però es numeren ininterrompudament de la 1. a la 36. que enunciades sense discontinuïtat proven de trobar un enfilall col·lectiu, insistim, al marge de la raó. Els subnombres volen ser aclaridors, o volen apregonar i endinsar-se en algun aspecte. A voltes només poden obrir nous interrogants. De tant en tant hi ha alguna cita, que no és sinó una fita d‟inspiració, o de vital respiració. És aquest text, un compromès punt de partença per a la polèmica (encesa?), no té, però, punt d‟arribada. L‟aforisme és obert:
1
TRACTATUS GRADUS AD PARNASSUM. I
  1. L‟Art és tot el que s‟esdevé fet de nou i adreçat al pensament simbòlic.
    1. 1.1.  L‟Art és una emergència del pensament simbòlic i a ell s‟adreça.
      1. 1.1.1.  L‟art, adreçat al pensament simbòlic, no emergeix d‟altre que del pensament simbòlic.
      2. 1.1.2.  Les espècies no dotades del pensament simbòlic no coneixen l‟art.
      3. 1.1.3.  L‟Art no es pot entendre des de la lògica ni la racionalitat.
    2. 1.2.  És nou allò que en algun dels seus aspectes o visions fonamentals no havia ocorregut encara.
    3. 1.3.  El pensament és una representació imaginària.
      1. 1.3.1.  El pensament simbòlic és una emergència imaginària de la complexitat biològica.
        “Treballa la imaginació, i allò fantàstic envaeix la realitat”1
      2. 1.3.2.  El pensament simbòlic com emergència imaginària, ocorre al marge del substrat biològic.
      3. 1.3.3.  Ho hem de dir d‟aquesta manera perquè no coneixem la seu neurològica del pensament simbòlic.
  2. L‟Art no és fa, ocorre, s‟esdevé.
    2.1. L‟Art no és fill de cap voluntat cognitiva o racional.
    2.2. L‟Art no és fruit de cap virtuosisme tècnic o intel·lectual. 2.3. L‟Art no sorgeix de la casualitat.

    2.3.1. Amb tot, en l‟Art sovint hi ha troballa casual, aconseguida amb virtuosisme i partint d‟una presència racional.
    “El món és independent de la meva voluntat”2
  3. L‟obra d‟Art no és l‟objectiu de l‟Art, n‟és un residu sovint inevitable. 3.1. L‟obra és excremencial.
1 Leopardi, G. (1983) Zibaldone di pensieri. Milano. Malgrat el títol de la obra de Leopardi, no es pretén ací compondre ni apropar-se a cap mena de centó.
2 Proposició 6.373 del Tractatus de Wittgenstein.
2
II
4. De vegades, aquell qui fa Art, és anomenat Artista.
4.1. L‟Artista és un ésser biològic humà, les seves obres humanes no poden ser ni jutjades, ni enteses, ni contemplades com art.
4.1.1. Així com no es consideren les seves reaccions bioquímiques.
4.2. Aquell, a través de qui s‟esdevé una obra d‟Art, no està exempt de les idisioncràcies i misèries humanes, biològiques i morals.
4.2.1. Tampoc de les seves grandeses.
  1. 4.3.  L‟Art s‟esdevé al marge del substrat biològic (relació estreta amb 1.3.2.)
    1. 4.3.1.  Cal, però, a l‟Art, el suport biològic.
    2. 4.3.2.  L‟Art no té natura ni espiritual, ni sobrenatural.
  2. 4.4.  L‟Art, però, ens recorda la faceta no material del nostre ésser.
  3. 4.5.  L‟artista aprofundeix en la seva descoberta no en la seva propagació.
4.5.1. L‟ésser humà, en aquest sentit, fa, moralment, el què pot.
4.5.1.1. No hem de considerar la referència, ni l‟autoreferència com elements en res significatius.
4.6. L‟Art no és, des de cap concepte, concebut com part del comerç.
  1. 4.6.1.  A voltes es vol comerciar amb els objectes d‟Art.
    4.6.1.1. Siguin materials o bé immaterials.
  2. 4.6.2.  L‟Art no és responsable del preu de les obres
    4.6.2.1. Ni del pecuniari, ni del moral.
    4.6.2.2. Sovint, l‟artista tampoc.
5. La idea que l‟artista discerneix es manté allunyada de l‟imaginari general.
  1. 5.1.  Sovint això situa a l‟artista en un capteniment i frisança que és vista i viscuda com indigne pel general.
  2. 5.2.  La dignitat i el decòrum exigeixen certa obscuritat.
  3. 5.3.  Ni la dignitat, ni el decòrum són atributs de l‟Art.
3
  1. 5.4.  Massa claredat enlluerna i encega.
  2. 5.5.  La foscor no és atribut de l‟Art.
  1. 5.5.1.  Tampoc no ho és la claredat.
  2. 5.5.2.  Qui diu que ho té tot „molt clar‟, no parla d‟Art.
    5.5.2.1. Segurament tampoc no parla ni d‟intel·ligència, ni des de la intel·ligència.
    5.5.2.2. Podríem dir que ni des de la lògica ni de la raó
5.6. L‟Art és antitètic al fonamentalisme i dogma.
III
6. L‟ésser humà és un ésser cultural.
6.1. És inimaginable l‟ésser humà al marge de la cultura.

6.1.1. No és imaginable la seva supervivença biològica, sense la cultura.
6.2. Entenem per cultura el compendi de creences, coneixements, hàbits i maneres de fer d‟un grup homogeni biològic concret.
  1. 6.2.1.  La seva transmissió, de generació en generació, mai no és ni genètica, ni biològica, i pot ser discontinua, discreta i parcial. Total, nítida o tèrbola, explícita o sobreentesa. Verbal, gestual, cognitiva o simbòlica. O tots els atributs esmentats alhora.
  2. 6.2.2.  Gran part d‟aquest compendi cultural d‟un grup, es recolza en el pensament simbòlic, i des d‟ell, des del pensament simbòlic, prospera de generació en generació.
    IV
7. L‟obra d‟Art no és cap valor, es dirigeix al pensament simbòlic cultural.
7.1. L‟obra d‟Art no és mai dipositària de cap valor moral, ètic, ni tant sols cultural.
7.1.1. Això pensant que poguessin haver-hi valors culturals. 8. L‟Art transcendeix, ultrapassa, la tanca cultural.
8.1. L‟obra d‟Art sovint també transcendeix, ultrapassa, la tanca cultural. 3 Schefer, M (1975) El rinoceronte en el aula. Buenos Aires: Ricordi.
“No hi ha res tan depriment com una història d‟èxits”3
4
9. El geni, la intel·ligència, l‟habilitat (manual, o intel·lectual) no són asimptòtiques amb l‟obra d‟Art, ni en són divergents, ni paral·leles.
9.1. Tampoc no en són indiferents.
10. L‟Art es manifesta, si és que li cal, en l‟obra, efímera o perdurable, no en el seu pretext.
10.1. El context ajuda a entendre.
  1. 10.1.1.  L‟Art no s‟ha d‟entendre en el context.
  2. 10.1.2.  El pretext no ens ajuda a entendre l‟Art.
  1. El bell és asimptòtic amb l‟obra d‟Art.
  2. L‟obra d‟Art mai no té l‟absolut, és referida sempre al pensament simbòlic, i aquest pertany en essència a la cultura.
12.1. Tanmateix, si hom és sensible, sentirà l‟escomesa de l‟obra d‟Art fornida en una altra cultura, aliena i llunyana.
  1. Primer
    1. 13.1.  Primer fou l‟Art, després el cànon.
    2. 13.2.  Bellesa és cànon.
      “La bellesa s‟adorna amb sospita,
      aquest corb que travessa els aires del cel més purs”
      4

    3. 13.3.  El cànon és cultura.
    4. 13.4.  L‟Art és asimptòtic al cànon.
      13.4.1. L‟Art és asimptòtic amb la bellesa
    5. 13.5.  El subjecte mai no trobarà l‟objecte a través de la bellesa.
      13.5.1. Pel què fa a l‟Art, la bellesa, és un engany.
      V
  2. L‟Art transcorre en un, el seu propi Espai-Temps, i transcendeix qualsevol altre Espai-Temps.
14.1. La física quàntica no autoritza cap distinció entre passat i futur. 15. L‟Art, en un Espai-Temps, és transcendent, ultrapassa.
4 Shakespeare. Sonet LXX
és l‟Art després la llei d‟interpretació.
5
15.1. Es podria dir que l‟Art no es veu subjectat en cap Espai-Temps.
  1. Per establir un Espai-Temps Artístic hem de recorre a sensacions (tàctils, químiques, i fotòniques) a les seves relacions, (sentits i motricitats) i al resum dels seus contructes subjectius.
    “L‟artista no és un portaveus del seu segle. És senyor de l‟eternitat.”5
    16.1. L‟Espai-Temps Artístic és un pas sensible entre dos Espai-Temps subjectius.
  2. L‟Espai-Temps de l‟Art no és un Espai-Temps de relació.
    1. 17.1.  En un Espai-Temps, es pot esvair l‟ombra del caos.
    2. 17.2.  En un Espai-Temps, des de l‟emoció, pot esdevenir el jo.
    3. 17.3.  Un jo ha de tenir el sentit de subjecte.
    4. 17.4.  Un jo no cerca un tu.
17.4.1.
17.4.2. 17.4.3. 17.4.4.
17.4.5.
Un jo s‟emmiralla en un no-jo.
17.4.1.1.
Ací s‟identifica com subjecte: en front del no-jo.

Quan el jo es contempli incomplet, cercarà el tu.
Llavors, l‟Art, ja farà estona que haurà acabat el seu comès.
És des de la sensorialitat, no de la consciència, que el jo cerca l‟estat d‟Art.
L‟Art no cerca el tu.
17.4.5.1. De vegades el troba, mai no el cerca.
18. L‟Art no és ètic.
  1. 18.1.  Components bàsics de l‟ètica són el reconeixement de l‟altre i la noció del bé i del mal.
    18.1.1. Aquesta noció té seu neurològica en l‟escorça orbitofrontal.
    18.1.2. L‟Art no es qüestiona el bé i el mal, no és qüestió de la seva natura.
  2. 18.2.  En establir relacions subjectives cal, des de l‟ètica aprendre aquestes relacions deixant, segurament, de banda l‟objecte d‟Art.
5 Wilde, O. conferència pronunciada el 1883 a Westminster. L‟eternitat és fora del temps, la seva expressió més nostrada i quotidiana és l‟èxtasi, místic, amatori o artístic. És el nostre fora-temps.
6
  1. El Temps, el pas de la història, no posa necessàriament res al seu lloc. 19.1.1. Res no té un lloc històric.
    19.1.1.1. Tret del fet històric (que és susceptible d‟interpretació, elaboració i manipulació)
    19.1.1.2. Amb tot, una realitat complexa sempre salta, encara que es vulgui contenir.
  2. L‟Art no ocorre per a glorificar, no és qüestió de la seva natura.
    1. 20.1.  Poques vegades, l‟Art, representa la glòria de ningú.
      1. 20.1.1.  De vegades només és memòria.
      2. 20.1.2.  La memòria és elàstica, deformable, fraccionable i parcial.
    2. 20.2.  L‟home, a través de l‟Art, a voltes pot esdevenir sublim.
20.2.1. Tothom ho pot esdevenir, qui el remet i qui el rep.
  1. L‟únic error(pecat) possible en Art és la imitació.
    21.1.1. La imitació atenta contra la primera proposició. (I 1.) 21.1.1.1. La imitació atempta contra el decurs del temps.
  2. L‟artesania cerca perllongar un tret decoratiu.
  3. L‟obra decorativa existeix pel seu destí.
23.1. El destí de l‟obra decorativa és en virtut de la relació establerta entre ella i el què decora, és doncs, necessàriament parcial, essencialment depenent.
  1. No coneixem medis directes d‟estudi dels procediments que ens fan sensibles del món estant al pensament de l‟ésser humà i dels compromisos que emergeixen en aquest pas.
    1. 24.1.  En front de l‟Art només hi ha una possible actitud: oberta.
    2. 24.2.  L‟Art no és per agradar, és per obrir.
  2. El real és la coincidència d‟una sensació amb un estat mental.
    1. 25.1.  Fora del meu jo no existeix el real.
      1. 25.1.1.  No parlo d‟existència, parlo de realitat.
      2. 25.1.2.  De fet, el possible sempre és més ric que la realitat.
    2. 25.2.  No hi ha repòs, no hi ha reconciliació entre raó i emoció.
7
25.2.1. No n‟hi ha prou ni amb Kant, ni Hölderlin.
“Per entendre l‟univers cal: la intel·ligència (l‟anàlisis) i la sensibilitat (l‟èxtasi)”6
  1. L‟Art cerca el real on rau: dins.
  2. Una obra d‟Art no veurà mai la llum sota les servituds tècniques del treball de qui la vol fer.
    1. 27.1.  També per això s‟afirma que l‟obra es fa, però l‟Art ocorre.
    2. 27.2.  L‟Art es pot dirigir vers un públic (nombrós?) però no amb el llenguatge del públic, sinó amb el seu propi llenguatge, per tal d‟emocionar, commocionar, no de fer-se entendre.
      “Si és Art no serà per a tots, i si és per a tots, no és Art.”7
      VI
  3. L‟Art és tan emotiu com qualsevol acte humà interessant.
28.1. L‟emoció no és en essència sinó la tensió que acompanya pràcticament tots els processos psíquics humans.
28.1.1. I ves a saber quants de no humans.
28.2. Ni la emoció, ni la seva comunicació no són el contingut de l‟obra d‟Art, en són un efecte secundari, (col·lateral).
29. La finalitat de l‟Art, ja que no hi ha l‟altre, no és comunicar-se.
  1. 29.1.  La comunicació humana està al marge de l‟Art.
  2. 29.2.  L‟Art permet el ressò, estimula la ressonància entre diversitats psíquiques.
29.2.1. En aquest punt és en el que l‟ètica té quelcom a aportar.
  1. L‟artista ofèn l‟intel·lecte si roman esclau dels canons en vigor.
    1. 30.1.  La seva obra agradarà a la multitud immediata, i envilirà l‟home.
    2. 30.2.  L‟artista ha, potser, de fer alguna concessió al cànon comú perquè l‟obra no sigui del tot inintel·ligible
  2. La intersecció de les dues darreres preposicions és un misteri.
31.1. Tanmateix, és una intersecció constant.
6 Valéry, P. (1982) Eupalinos o l’arquitecte. BCN: Quaderns Crema. 7 Schöenberg, A. (1951) El estilo y la idea. London: W&N.
8
31.2. Posats a triar cal que hom es vegi forçat a plans ignots per la proposta inintel·ligible d‟un artista que no només trenca el cànon sinó que l‟ignora.
  1. Qui no sent el seu Art, L‟Art actual, no en sent cap. 32.1. El culte als “antics” és encantament de pàrvul.
  2. L‟inefable se sent, no s‟entén. (ho saben bé les religions)
  3. L‟Art, per poder ser, ha d‟ésser inefable.
    1. 34.1.  Sempre trobarem mancances insalvables en les lleis que intentin regular l‟Art.
    2. 34.2.  No es pot enclaustrar el coneixement per cap aproximació des del coneixement cognitiu i racional.
    3. 34.3.  El coneixement sensible de l‟entorn no es veu subjecte a la particular manera de pensar de l‟animal racional.
      “Tota la visió moderna del món es basa en la il·lusió que les lleis anomenades de la naturalesa són les explicacions dels fenòmens de la naturalesa.”8
  4. De l‟Art no sempre se‟n pot parlar, només cal, però, sentir-lo.
    “És clar que l‟ètica no es pot expressar”9

35.1. Ens hem de situar en el buit racional, i des de la sensibilitat simbòlica:
VII
36. Del què no se‟n ha de parlar més val sentir-ne el silenci.10

Miquel Fabre.

Canet de Mar.
A trenc de la primavera de l' any dos mil dos.


8 Proposició 6.371 del Tractatus de Wittgenstein.
9 Proposició 6.421 del Tractatus de Wittgenstein, i acaba amb la proposta: “ètica i estètica són u”
10 Segons l‟edició i traducció del Tractatus de Wittgenstein a cura de J.M. Terricabras (ed. Laia, textos filosòfics, BCN 1981) la 7ena proposició diu: “D‟allò que no es pot parlar, cal guardar-ne silenci”. La nostra darrera proposició en difereix.