dimecres, 6 de desembre de 2017

EL COLOR DE LES OLIVES ARBEQUINES OMPLE EL TERME

Per diferents motius, sobretot per diferents patologies familiars, que no havia anat a Llorens de Rocafort el meu estimat poble, d'ençà uns 6 mesos. La veritat es que m'enyorava i molt. Si vostès segueixen el meu Blog, sabran on vaig passar tot l'estiu a part d'anar a finals de juny a Lourdes amb l'Hospitalitat de Lourdes de la Diòcesi de Girona. 
L'última vegada que vaig estar a Llorens va ser el setze d'abril de dos mil disset, els ametllers estaven florits, amb el meu cunyat Josep Subirà i amb el comando Serrano , els germans Josep i Constàncio, els meus estimats parents del Palau d'Anglesola, molts encara en diuen Lo Palau a seques, es igual, ells sempre estan a l'aguaït del que pugui necessitar o menester i s'apunten ràpid, cosa que els ho agraeixo moltissim. 


La Catalogne, par le P.Placide, Ingénieur géographe. Paris 1792. A dalt de tot a la dreta trobareu escrit Lopalau i també Lopoal. 
El tema era posar la finca o el tros de Les Pintades antic terme de La Quadra de Mas Déu, al dia, que vol dir ? el pobre pare feia com cinc anys que entre pitos i flautes no l'havia esporgat de dalt a baix, sí que un bon dia tinguent a casa els seus nets Oriol i Lluís, se'ls va endur per ensenyar-los com esporgar un oliver, van quedar sorpresos que es tallés tantes rames.


El padrí Sisquet Capdevila, l'Oriol i en Lluís.

 Tots són olivers/oliveras i uns 30 ametllers de més de cinquanta anys. La qüestió o la feina que anàvem a fer, es deixar tots els olivers aptes per a ser collits amb vibrador que porta el tractor, no el manual, que per això no cal fer tanta destrossa.


Gran destrossa d'una olivera més que centenària, La modernitat i la necessitat ens porta a això. El color blau es sulfat de coure, que es posa en la cicatriu que hem deixat, per tal de que no entrint fongs i d'altres possibles bacteries.

La qual cosa requeria tallar l'oliver que tenia dos o tres troncs grossos, i deixar-ne un de sol, sap greu però ens fem grans i més aviat ja, algú ens haurà de collir les olives i es obligat ser conscient i fer el que vam fer. Si el pare ho hagués vist, hagués sigut un moment trist per ell, ell que les va cuidar i mimar tota la vida. Ep ! ell i la mare. Els dos s'estimaven molt aquest tros. Aquest es el tros que el pare l'any 2008 , l'any del crac econòmic de les Hipoteques subprime, va plantar dos-cents cinquanta olivers d'un any, que a hores d'ara ja medeixen gairebé de 170 a 200 cm.


Variat colorit de les aulives arbequines.

 Vull notar el blau que es sulfat de coure, perquè la gran ferida que ha sofert l'arbre no es contamini de fons i alhora no surtin tants de llucs; alhora al terra noteu grans troncs que eren del mateix oliver.


Com poden molt be  es tracta de troncs d'olivera molt vells i gruixuts.

 Resultat tones de llenya, que hi farem, a poc a poc l'anirem cremant.Es interessant després de tants mesos de no ser-hi, dons deixar-se caure pel poble i saludar i escoltar a la gent, primer s'estranyen que hagi tardat tant a anar-hi i segon el tema és la salut d'uns i altres, cosa importantíssima, perquè tots plegats estem penjats per un pel de cuca " fil de pescar " i si és trencar...?? i totes les famílies en passem de tots colors oi ? i el tercer són les olives, estem ja en plena temporada. Tres dies abans de sortir de Girona, ja m'havien arribat noticies com : 
Fondo de Les Pintades,molt aprop del poble Els Omells de Na Gaia. Al darrera a l'esquerre hi trobarem la casa del terme  de La Quadra de Mas Déu.

Parlant d'altre, aquí la gent, alguns pagesos ja comencen a collir olives. M'he interessat preguntant, i m'han dit que gràcies als 40 litres que van caure ara fa un mes i mig, que la collita s'ha pogut salvar, sinó ara haurien caigut totes les olives. Sembla que  a Llorens no hi havia plogut tant, però no per a que hi hagués mala collita. Ja et dic que molts pagesos han començat a collir, sobretot aquells que tenen trossos on hi ha caigut més aigua o bé han pogut regar els olivers. Tot s'ha de dir a Belianes ja fa dies que han començat, segur que la amb la marca Camins de Verdor, han de collir les aulives verdes, segur que aquí està l'encant de l' èxit. Són protagonistes en 
 Josep Mª Escribà (de Cal Quetal), en Josep Ramon Morera (de Cal Morera, i actualment alcalde de Belianes) i en Francesc Bergadà (de Cal Xerep). Tot es fa en aquest molí nou, amb moderna tecnologia en pro d'obtenir un producte amb les màximes qualitats. Aquest molí està a les afores, no te pèrdua; qualsevol bordegàs que trobeu pel carrer us indicarà el camí del molinet tocant al poble i té com a nom d'empresa Bio-oleics Belianes SL; però el nom comercial ó marca és Camins de Verdor. Produeixen oli verge-extra, ecòlògic ó no, i tothom diu que és un oli tant bo, jo també l'he provat i comprat i realment es molt bo !
Jo el que cullo, el porto de tota la vida a la Cooperativa de Sant Martí de Maldà, el pare ja n'era soci i ara jo també.
Be la primera noticia que em va animar a sortir disparat cap a Llorens és que trobaré olives, donç cap a Llorens. Tot s'ha de dir el viatge no era per començar a collir olives, sinó fer-me una idea de l'estat de la qüestió i la feina que m'esperava la setmana entrant que si serà per fer feina.
Pel camí des del coll de la Portella cap a Sant Martí de Maldà, em vaig fixar als trossos de Nalec i Rocafort de Vallbona, que els olivers estaven carregats, que be, tant de bo a Llorens sigui igual.
Tirant enrere una mica, per l'Eix Transversal em va acompanyar una temperatura de - 3ºC, a Tàrrega just negatiu i a Llorens 5ºC a les 10,30h.  Un sol esplèndid, no es pot demanar més. Llorens de Rocafort ni es veia a ningú, com un poble solitari de dia i de nit, costa molt trobar algú pels carrers, a més si fa fred.
Just descarregar el cotxe, canviar-me i fer-me un entrepà , agafar alguns estris com el motoserra i vinga cap al tros.
Al passar pel primer que es diu El Perdigó, que es un tros molt bonic i que te de tot, però si molts ametllers, pocs olivers, sembrat, trossos de serra o bosc i una dotzena de codonyers molt antics, aquí volia arribar, dons la meva dona, em va dir que volia d'aquests codonys per fer  " codony " o " membrillo "  i vaig aturar-me i vinga a veure si en tenien.


Cydonia Vulgaris
Si hagués vingut un mes abans n'hi hauria trobat, jo que sé, pot ser uns 70 o 100, aquestes plantes són antiquíssimes, el pare va morir molt gran i sempre les havia vist, el que passe es que no s'esporgaven, i al voltant del tronc principal i creixien molt de plançons que xopaven i s'enportàven la poca aigua que hi pot haver en un marge; els codonyers sempre els plantaven als margens de pedra seca, zona molt difícil i semblaria més sequanera que la resta, Ep!! Els olivers i els ametllers també els hi plantaven, res a dir, si els vells així ho feien, es que quelcom sabien.
Són molt olorosos, si els poses en un cistell en un passadis de casa teva , ho perfumen tot, també ho fan les llimones, o les pomes. Tot això ho vaig gaudir fent el  Camí de Santiago a un petit hotel a Puente la Reina, que no recordo el nom.
De cop, només començar a caminar per la part obaga del tros, vaig veure un pi gegant que tallava el pas de dos bancals i no es podia passar, greu problema si hi anava el Magí a collí les olives o a batzacar. No tenia previst aquesta feina , però mi vaig posar sense pensar, calia  treures del davant el gran pi i vinga cop de motosierra i que Déu ens ajudi, destrossar aquest pi em va portar 3 hores, i després encara ordenar la llenya resultant petita i gran.



Sota la llenya hi ha un marge de pedra seca, que per coses de la vida, surt de la pedrera molt ben escantonada, quasi rectangular o quadrada, a més es una pedra molt dura, boníssima per fer cases. La casa de la meva germana a Llorens es d'aquesta classe de pedra.
Tot seguit vaig posar-me a podar els codonyers, que prouta falta els feia, esperem l'any vinent per tenir més collita. 


Al fons podem albirar la cabana de la finca o tros.

Un cop esporgat el primer, com molt be poden veure, es veu la cabana del tros, gairebé totes les finques tenien cabanes, actualment la majoria esta a terra, no fa falta. Els tractors tots porten una cabina, que porta calefacció i aire condicionat a l'estiu. Els que saben distingir la Catalunya Vella de la Nova, sabran que el territori de la Nova va ser conquerit als musulmans per Jaume I el Conqueridor o també conegut per Jaume I d' Aragó, està enterrat al monestir de Poblet. El rei va confiar la repoblació del territori al Cister, home molt intel·ligent.
La Catalunya Nova està plena de castells (Maldà, Ciutadilla, Bellpuig d' Urgell, L'Espluga Calva, Guimerà, Montblanc  a la Conca de Barberà, Malacara, Montcortés,La Curullada, Concabella, Les Olugues, Les Pallargues, Ratera,Castellmeià,.....   tant a la Segarra com a l'Urgell, en ple feudalisme, que ha LLorens de Vallbona va arribar al 1380 amb la compra per part de l'abadessa Saureneta D'Anglesola al rei Pere III El Cerimoniós la jurisdicció sobre els seus dominis per 20.000 sous, obtinguent la jurisdicció civil i criminal, l'alta i baixa , el Mer i Mixt imperi, convertint-se Vallbona en un domini Senyorial, així els nostres avantpassats passaven a ser vassalls de l'Abadessa que alhora ostentava el títol de baronessa. 


Una part important d'un molí d'oli, que funcionava quan jo era petit i que ara forma part decorativa de la Cooperativa de Sant Martí de Maldà, on ens molturen les nostres olives.

Tot el poble estava vivint al voltant del castell del senyor feudal, ell a canvi els protegia.Temps era temps i les epidèmies feien estralls a tot Europa i la doctrina cristiana havia eliminat l'esclavatge, regnava la teoria de l'Amor i afirmava que dels humils serà el regne de cels i que li serà més difícil a un ric salvar se que un camell passar pel forat d'una agulla; calia resignar a l'oprimit, sobre valorar als pobres, la reducció de les castes ..... aquesta ètica ho capgira tot i tot està empapat de l'apropament a Déu.
Ara dit això , comprendran que a la vora del poble hi havia molt poques finques , sinó pensin en Montfalcó Murallat, on totes les cases tenien les finques lluny per força, a Llorens igual i així tots els pobles medievals de la zona.


Muralla del poble de Montfalcó Murallat.

Aquestes obertures a la pròpia muralla són molt modernes, els temps passats no estaven per orgues. Totes les façanes de les cases donaven dins dels carrers.


Aqui davaant seu tenen els dos brocals de la cisterna comunitària per guardar tota l'aigua de pluja. També tenen el forn Comunal, igual que al meu poble de Llorens que l'any  1923 fou enderrocat, encara coservem el pou de la vila, a més a cada casa hi ha una cisterna o dos, a casa en tenim una per les persones i una altra per aigua pels animals. Això ere en altre temps, actualment serveixen per tenir bones reserves d'aigua pel que pugui ser.
o a Llorens mateix que vivien closos a la plaça del poble, totes les cases donaven a la plaça, jo de molt petit recordo cases molt petites, que anys avenir es varen derruir, fins i tot recordo que dos cases compartien una sola entrada ;fins i tot les eres per batre , totes estaven situades fora del poble, per motius obvis .


Mapa de Llorens de Vallbona fet l'any 1873. Dins aquest tosset de mapa, a la dreta poden observar un camp petit sembrat de creus, era l'antic cementiri del poble, o sigui al darrera de la pallisa del Domingo l'Elvira (epd) Mapa propietat de la família Català.

Torne-mi, la majoria dels trossos estan lluny del nucli urbà i cal tenir una cabana, per protegir-se de les inclemències del temps, per protegir-se d'una possible calamarsada, per guardar en altre temps, la mula durant les calorades de l'estiu i també per qualsevol succés que podia passar, o per quedar-se a dormir al tros si era necessari o tant sols per fer la migdiada, que amb el pare la fèiem. 
Cap a les tres de la tarda, vaig pujar cap a la solana del tros, que trobem bosc i un altiplà d'ametllers, no els havia vist des de feia 6 mesos i no s'havia si hi trobaria ametlles o no.Els esporgats , uns setanta  al mes de març de dos mil setze,  tot i la gran sequera estan carregats, no cal dir que em fa molta il.lusió, es tot un premi , es una bonica experiència. Be, estan al pla, vaig veure que l' únic oliver que no es arbequí, sinó " sevillano", n'està carregat, l'any passat no en tenia cap.


Oliver dit " Sevillano " pels meus pares, és únic a la finca.

Olives molt grosses, el pare les feia servir per posar en sal i guardar-les per a fer el vermut quan venia algun parent, foraster o amic a casa. 


Olives "sevillanes" posades en conserva  amb un brot de farigola pel nostres pares Sisquet e Isabel (acs).
Enguany, la Tere en farà uns quants pots, per fer honor a la tradició de casa; que important son les tradicions que em mamat de petits i que algo ens anima a continuar fent.
També ja posats vaig repassar els olivers/oliveres petites que junt amb el meu cunyat Josep Subirà vam plantar ara fa dos anys d'uns 50, encara s'aguanten uns 35, tot i no ploure. Al no tenir herba per menjar els conills, llebres i d'altres rosegadors trenquen el plàstic en que estan envolts per seguretat i presenten aquesta imatge .....


Una olivera de tres anys, que els animals li han arrencat la protecció de plàstic que els posem a tots.

Dels olivers vius més d'un 50% estan trencats, caldrà repassar-los tots i posar-ne de nous, es una lluita contra la natura, a veure qui guanya !!! Quan els animals no tenen res per menjar la pell de les oliveres es molt atractiva, el problema surt quan menjant, menjant li donen la volta a la tija, llavors l'arbre es mort.
També vaig aprofitar per posar algunes brides als olivers que havien crescut un pam, per si be una ventada i els trenca; les brides aguanten l'arbre a la canya americana, que aguanta molt; més endavant caldrà substituir-les per ferros d'encofrar de la construcció.
Ja era cap a les cinc de la tarda , es feia tard, i vaig decidir, que ja tocava retirar-me, quan marxo del Pla, sempre torno a casa per Vallbona, el camí es molt bo i hi han bocins asfaltats. Em vaig aturar a contemplar el racó que la parella en Joan Miró i la Minerva Sallés, han fet, titulat Els Sentits, sempre m'ha atret aquest nom, molt ben trobat.


Fixeu-vos cada quadrat es una planta aromàtica ( timó o farigola, sàlvia, orenga, romaní.... ) potser no són les que dic, però crec que no estic gaire lluny.


A Vallbona, al costat de la Font dels Serradells. Desde darrera d'aquest gran vidre, es poden observar i fer boniques fotos a moltes classes d'aucells, que per altra banda mai veuriam.

Be, no hi vull afegir res més, perquè vostès mateixos poden fer-se una idea entrant al seu Blog, que ja trobaran enllaçat més amunt.

Quan torno cap a casa sempre passo per la casa de la Cristina Sais una pallissa molt ben restaurada i  que la te molt acollidora, no sempre hi es, però si i és asseures i parlar una estoneta amb ella, sempre te'n vas carregat en pau.
Ens traslladem altre cop a Llorens al cap de 5 dies, aquesta vegada si que és per collir les aulives, era el dia 21 de novembre de dos mil disset, temps que amb els pares sempre estàvem situats en plena collita. La tarde d'aquest primer dia a Llorens va servir per situar-me, que vol dir, com esta l'estat de l'opinió i a més buscar el estris necessaris per poguer treballar dignament l'endemà, que vindria a ajudar-me el meu cunyat Josep Subirà, cosa que mai li podré agrair prou. Be, vaig córrer a buscar el vibrador , la bateria, les borrasses, les arpes, l'aixada, el banderado , i els seus pals, tot una història que em porta a pensar amb la nostra estimada mare Isabel; carregar el motoserra, combustible, oli, les ulleres, els sacs per guardar les aulives, i evidentment dos gorres pel cap, per evitar els copets de les aulives quan cauen.
Al anar trobant les eines, em va venir a la memòria que la bateria feia dos anys que ningú l'havia carregat, perquè l'any passat no varem collir olives; em va entrar remordiments de consciencia i la vaig portar a l'amic mecànic Ninyet de Sant Martí de Maldà, mecànic i home de confiança del meu pare, per revisar-la i així el dimecres no tinguéssim un gros ensurt . La va posar connectada a un artilugi i li va donar que encara es podia salvar, tant sols calia posar-la tota la nit a carregar, així ho vaig fer, i sort, per què una bateria grossa per treballar tot el dia val molts euros . 


Troncs d'ametller, una fusta exel.lent i molt bonica i que al foc crema molt i molt be.

Un cop a casa, vaig preparar llenya d'ametller, per encendre la llar de foc, perquè la casa estava molt freda,  i que a part de donar escalfor fa companyia.
També vaig preparar el remolc, que mai havia estrenat, una meravella vist al final.


Carrer que antigament estava fora de la muralla, al engrandir-se Llorens de Vallbona en temps en que governava la baronia l'abadessa Maria Teresa de Riquer i de Sabater, (avantpassada del Dr. Martí de Riquer), el poble va conèixer un creixement impensable, que encara es l'actual distribució de carrers i des de llavors poques cases noves si han fetes.

Llorens es un poble molt despoblat i solitari la majoria d'hores del dia, pels carrers costa trobar-se algú i ja no parlem de quan es fa fosc, llavors ja impossible, només es veuen algunes cases traient fum per les xemeneies, donant senyals de vida. Llorens no te cap botiga ni cafè, només un centre social que és el lloc on si fan les activitats dels veïns quan s'ha de reunir pel motiu que sigui.
Es forasters que s'aturen al poble, només els queda disfrutar de  la Creu de Terme, que es una joia i que ens ha acompanyat fins a l'actualitat. Duran molt de temps pensàvem que era única a Catalunya en alçada, però, 


Creu de Terme de Llorens de Rocafort, una meravella i algo mai vist, encara que n'havia existit una altra com podran llegir després.
en trobem una de semblant( olim fotografiada el 1936 i que ja no esta dempeus)  a Torrefeta  (municipi de Torrefeta i Florejacs) : la Creu del Fossar, alçada no inferior a 8 metres, està entre les més altes de Catalunya. ( veure el llibre Història Gràfica de la Segarra, editat pel Consell Comarcal de la Segarra i el Centre Municipal de Cultura, sota la direcció de Max Turull i Rubinat. Primera edició 2001. 
El foraster que camina pel clos del poble, sense buscar-la es troba amb l'esglesia parroquial que data de 1593, la més antiga de la ex-baronia de Vallbona; façana  d'estil renaixentista i com totes les del Cister estava dedicada a Santa Maria, al cim de la portalada està escrit " AVE MARIA GRATIA PLENA DOMINUS ", també està escrit el nom de Maria a la Campana mitjana.  Interior goticorenaixentista contruïda entre els segles XIII i XIV. També en la primera clau de volta al entrar a l'església hi ha la imatge de la Marededéu amb el nen Jesús i amb l'altra ma aguanta la Rosa de Jericó.


" In nomine Domini Ego Raimundo Fulchoni vicecomite et  Uxori mee nomine Ermessendis vicecomitissa...Per hac scriptura donacionis nostre donamus vobis ipsa Rocha que vocantur Santi Laurentii ......

He de dir que el fet religiós a Llorens ve de l'any 1060 en temps de Ramón Folc I de Cardona, vescomte de Cardona, que va fer donació de la Roca de Sant Llorens, de la capellania i de la ferreria a Joan Gombau. Actualment 2/XII/17 està practicament restaurada, però no es pot visitar.
Ja estem al dimecres a les 9 del matí, amb moltes ganes de collir les primeres aulives de la nostra collita. El Josep, el meu cunyat va ser molt puntual i vinga cap a la pallissa a treure el remolcador i cap a casa a carregar-lo amb tots els estris, que no són pocs. A la pallissa al apartar coses per sortir, varem descobrir un munt de rateres, cosa que jo recordo, que el pare les parava i sempre teniam algun conill o tudó per menjar, perquè el que es criava al corral de casa gallines, conills i ous eren per vendre'ls.


Rateres

 El pare li va costar tenir permís d'armes, degut a ser fill d'una família d'esquerres. Temps era temps i l'estraperlo feia estralls (1939-1954), el raccionament de productes de primera necessitat anava molt controlat i que Déu t'ajudes. Aquí va una fotografia d'una pàgina d'aquests butlletins, també hi havia sucre, oli, etc.... 


Abastecimientos y Transportes. Colección de Cupones de Racionamiento. Primer Semestre de 1952
Seguim, ens posem en marxa cap al pla del Perdigó, terme de Vallbona de les Monges. Es un pla on hi han sobretot ametllers, però hi  ha una filera d' olivers, uns vint, són molt vells, però d'ençà tres anys que amb el meu cunyat em vam plantar uns cinquanta d'un any, en sobreviuen uns quaranta.


El meu cunyat Josep Subirà, enplena activitat amb el vibrador a les mans, al Pla del Perdigó

Vam ensopegar un dia molt assoleiat i molt clar, no feia fred i ja poden veure el meu cunyat Josep Subirà en plena activitat amb el vibrador que ja el va comprar el pare (acs).
Podem dir sense causar cap problema que en Josep era la primera vegada que feia anar aquest instrument relativament modern de collí aulives, cosa que fins fa uns set anys haviam fet amb la raspa clàssica de tota la vida.


Raspa clàsica de collir aulives.

El problema de la raspa es que cadascú necessitava la seva, si algú se la deixava a casa donç problema al canto, no podia treballar en tot el dia, només li quedava la feina de canviar borrasses i ensacar.


Si parem atenció om pot veure que junt amb les aulives s troben molts brots d'oliver, perquè el vibrador després te molt d'inssistir, perquè l'oliva esta molt agafada a l'arbre, a la fi es trenca el brot , cosa indesitjable.


A mesura que  passen les hores el munt d'aulives augmenta i comença a fer goig, el treball te això, el munt ens anima a seguir. Mentre en Josep fa anar el vibrador un servidor, talla llucs o xupadors de les soques, perquè poguem estendre be les borrasses i perquè aquestes no deixin perdre cap oliva.
Arriba la una i toca dinar, els dos som  previsors i ens portem un entre pa , ens asseiem en un marge de l'únic bancal que hi ha en aquesta zona tant bonica del tros, molt ben acompanyats pel sol. Tot seguit hi tornem, el pare sempre volia descansar una hora, i que ningú li menés la pressa.
Recollir de tant en tant, així les borrasses no pessen tant i a més arribar al vespre amb els sacs plens es ideal.

Quan les borrasses es fan pesades d'arrossegar, cal ensacar, per quan arribi el final de la tarde i es façi bosc, ja tenir la feina feta i marxar cap a casa. Be, amb el Josep vam acabar la part alta del tros, només ens vam deixar l'oliver " Sevillano ", per no barrejar-lo amb les arbequines.
Al arribar a casa cansats i xafats, el més plaent es endressar els estris, carregar la bateria pel funcionament del vibrador, posar llenya al foc, encendre'l, i fer una torrada amb un all rascat, oli de casa i menjar-te-la al costat del foc, es tot un plaer i un relax. Un foc generós escalfa tot el saló, i amb una mica d'ajuda de la calefacció ni ha prou.
Tot sopant vaig escoltar el Temps, important per saber com anirà l'endemà, be, bon dia i bon sol.
El dimecres, el Google  assegura que tindrem un bon dia i vinga cap al tros de les Pintades, els de Vallbona en diuen Els Perdigons, cap problema. Sabia que calia anar pels 300 olivers petits que ara tenen nou anys i ja medeixen la majoria 180 d'alçada alguns més de dos metres i gairebé tots carregats d'aulives.


Aquesta olivera es molt jove te nou anys.

Sembla que aquests olivers joves es carreguen, i fan molt de goig, i s'han de collir a ma perquè ni el vibrador manual ni el de tractor si poden posar, els farien malbé; dons la raspa de tota la vida.
Aquí es un bon moment per a repassar Trenta-vuit raons per a seguir plantant oliveres arbequines. 
Un pagès ,amic meu i gran propietari, em va aconsellar, davant el dubte de com collir aquests petits olivers, de  que lo millor era penjar un paraigües de pastor obert i vinga sense parar i totes les aulives cauen a dins.


Elsistema del paraigües es fantàstic per collir arbres jovenets.

A hores d'ara puc dir que fer  tres-cents olivers amb el paraigües va ser un encert i un descans pel cos. L' última vegada que els vaig collir, ho vaig fer amb una borrassa, pesadissim i se´n perdien moltes.


Arbequines de luxe


Els dies són tant curs, que lo normal es quedar-se a menjar al tros, assegut al sol, a un bon recer d'un marge o de la cabana i fins i tot el menjar més senzill es un plaer. Menjant contemplant un gran oliver, ben carregat d'aulives es tot un espectacle, rodejat de silenci, la majoria dels dies no sents ningú, de vegades un tractor de lluny o el tir d'un cassador; quan era petit sentia cantar als pares i també colles de persones veïnes, els cants eren habituals i sinó la mare recitava de memòria poesies religioses que havia après a doctrina a la Miana. 


Cabana del tros del Perdigó, terme de Vallbona de les Monges. Noteu al damunt del meu cap una canal que serveix per guardar l'aigua de pluja, un tresor impagable en una terra eixuta del tot.
   Com he dit abans, cada oliver de nou anys va acompanyat d'una barra de ferro d'encofrar d'uns dos metres, i d'aquesta manera puja recte i alhora protegida dels vents, que poden trencar-te la planta.


Troncs d' oliver/olivera, oi que es bonica aquesta fusta ?

Sempre que hom va al tros, a de portar una motoserra, per si de càs ; tant pots necessitar-la per tallar una olivera com es el cas de la de la foto del damunt , com per tallar un o varis ametllers que es morts , els ametllers aguanten poc la sequera; el meu pare (acs), no es cansava de dir que ell havia plantat molts ametllers durant la seva vida, i que també se'n havien moltissims.
El dijous, vaig decidir pujar al pla de les Pintades, per tal d'observar com estaven els joves olivers i si s'escaia collir-los. Així va ser, els petits n'estaven carregats; també en vaig trobar alguns de morts, la veritat es que ja ho esperava degut a la gran sequera. 


Cabàs de l'època del meu padrí Pep, el pare sempre el va veure a casa. Abans tot s'apedaçava i tot havia de durar, jo encara el faig servir.

 Feia molts mesos que no em passejava per aquest pla, que per cert m'agrada molt. Les ametlles no estaven batzacades, perquè jo no li havia donat l'ordre al Magí. Així que em sobrava temps abans de dinar i ?....com que portava borrasses, les vaig estendre i amb moltes ganes mi vaig ficar, aprofitant el pal del xerrac, vinga a fer caure ametlles, la veritat es que eren llarguetes i grosses, un em va portar a l'altre i en vaig fer 5 ametllers, resultat dos sacs d'ametlles, contentissim.
            


Després de dinar al sol, vaig continuar treballant al fondo, que també hi han uns 30 olivers joves i també feien goig.
Al vespre, al arribar a casa, sense perdre temps, perquè ja es feia fosc i després i han massa cues al molí que alhora es cooperativa, cap a Sant Martí amb set sacs d'olives, més content que un gínjol.


Quan vaig arribar a Sant Martí de Maldà, hi havia uns 6 cotxes i dos tractors petits per descarregar; això es tenir molta sort, perquè si enganxes un amb una carreta de cinc mil quilos per descarregar, estàs llest. Be, dona bo anar parlant amb els homes que ja conec d'ençà anys, gent cada cop més grans, també trobo a falta cares, que ja no vindran més. Allí enmig del fred repassem, les experiències d'anys passats, gent agraïda a algun consell mèdic mestre guardava la cua, gent que estimava al meu pare, amics que haviam fet la mili junts, veïns del poble de Llorens de Rocafort, gent de la Coral del poble, etc...
Cosa curiosa tots els de la cua estàvem jubilats, el futur no canviarà, molts quedarem sense continuïtat.
A l'arribar a casa, com sempre  aparcar be el remolc, fer foc, enyorar els pares, sopar sol acompanyat de les flames del foc i com es costum escoltant les noticies i el temps, per estar alerta per l'endemà. Al poc adormit al sofà, del cansament, del dolor de les articulacions, etc..... això si amb molta pau i felicitat de tenir la sort de poguer-ho fer, en una paraula seguir la tradició de casa. En cap cas per guanyar diners, sinó per mantenir això tant no res que són les arrels d'un.
Em vaig aixecar a les sis del mati, per tal d'esquetllar ametlles, o sigui treure la clofolla que envolta l'ametlla.


Amb aquesta foto ho entendran molt be, queda clarissim, arriben del tros  tal com veuen a la part dreta de la foto i han d'acabar com les veuen al cabàs. Després s'han d' estendre al sol. El pare feia servir durant els últims anys una màquina que era molt efectiva, li treia la pela " la clofolla" i les ametlles ja sortien netes, només calia classificar-les per : llargueta o desmai , marcona, mollar, i esperança, El secret de classificar-les es perquè al moment de vendre-les es pagaven més.


Aquesta estesa d'ametlles data del passat, era el mes de setembre, i es passaven tres dies al sol. Això ho feien el pare Sisquet Capdevila i la mare Isabel Vila, ells ho feien tot be, seguin la tradició centenaria a la comarca. Ara aquesta imatge es impossible de trobar-la. Va del tros al majorista. La veritat aquesta activitat no se com se sustitueix tècnicament. Algun dia ho sabrem.
Com que li costava aixecar el dia, em vaig dedicar a investigar o a ordenar. El pare tenia un gros tronc que jo sempre havia vist sota les botes de vi de casa, o sigui abaix al celler i com que fa anys que no tenim vi, donç a poc a poc es va buidant tot i quedava aquest gros tronc. Vaig decidir tallar-lo a trossos per cremar-lo al foc. D'entrada el motoserra li costava i treia xispes de foc, de lo dur que era.
Aquí va una interessant imatge:


Fixeu-vos quanta teia te en el seu interior, increïble, si es dediquen a bigues, aguanten tres-cents anys o més, o sigui que mai es corquen.
Fa uns 15 anys el pare va trossejar dos bigues enteres de pi i sorpresa en l'interior va trobar la sorpresa.


Bigues resinoses de pi, d'uns 300 anys d'antiguitat i que han crescut a la part de la solana i han de ser d'anys. El cor de la biga  de color marró (teia) crema amb molta facilitat. Asclant aquests troncs, es fan petites estelles per encendre el foc. Són un tresor que no te preu,  costa trobar-ne com aquestes.
A tots els trossos trobem alguna Servera ( Sorbus domestica ), el terme n'està farcit, sobretot es  troben als marges.


Servera

Recordo de petit que el pare les agafava en el seu moment oportú i les posava al damunt de palla, quan maduraren que era en ple hivern, ens les menjàvem de postres, eren dolces, vaja boníssimes. A pagès a la botiga no venien fruita tot l'any sinó que a l'hivern no en tenien i les famílies només tenia el que es guardava com : figues seques, nous, ametlles, pomes i peres d'hivern, codonyats, 
conserves de préssecs, de prunes, etc.
Cada viatge cal aprofitar-lo per portar a més de les eines i els sacs de les aulives collides, la llenya feta dies enrere o del dia i cap a casa, podria portar el doble del que porto, però val més així i poguer viatjar segur.


Com a anècdota dir que no he trobat cap dia de gebre ni de boira, es un país que un dia o un altre es dona, gairebé ja hi contes; vaig ser un home afortunat.
El dissabte, no vaig perdre el temps i amunt i avall , ara un oliver gros, ara un de trencat per la nevada de l'hivern passat i que no havia vist, en fi repassar sempre es bo i clar vaig continuar tallant moltes rames, moltes plenes d'olives i que calia collir-les i així ho vaig fer fins a dos quarts de sis que ja es feia fosc, cap a casa per continuar esquellant els dos sacs d'ametlles, per deixar-les ben netes .


La fabricació de la Campana gran, cal situar-la a la segona meitat del segle XVI, per diferents raons, la principal és la decoració classicista.

El diumenge vaig anar a missa que degut a la restauració total de la nostra església, la fem a un local de l'Ajuntament. Puc dir que l'església ha quedat molt be, tant sols entres, vaja només en llum natural que entre pel finestral de la façana, es respira un ambient 100% cistercenc, tot es pedra, el terra hi havien dos zones de ciment, s'han tret, ara tot es de pedra. Quina sort que tenim els de Llorens de Rocafort o de Vallbona, l'història ens  afavoreix, ara tant sols falta la il.luminació i ja estarà.


Notem que a la part de dalt pteresenta una inscripció epigràfica en lletra gòtica, que recorre el perimetre:
CRISTUS PREVA.....
 El text està sumament decorat, amb fulles i fullatges al voltant de les lletres.
L'embelliment  d'aquesta campana és fastuós.

Com que no tinc cap foto recent de l'església de Llorens, us poso una foto (detall) de la preciosa campana gran que tenim, també dedicada a la mare de Déu, en un lloc posa AVE MARIA. A la part alta del templet posa " O MATER DEO " que traduït : Oh Mare de Déu.
Ara es el moment de recordar que la campana grossa de Vallbona va ser fosa a Calaf i porte els escut nobles de l'Abadessa Maria Teresa de Riquer i de Sabater. La nostra no sabem on es va fondre, però si es molt maca .
  
Campana grossa, O MATER DEO. Medeix 55 x 64 cm.

Disfrutin d'aquesta joia.El campanar te tres campanes.
A missa érem poquets per no dir el nombre, però si faltés no seria el mateix, ens faltaria l'alè de la paraula de Déu, que de boca del nostre volgut mossèn Joan Costa, sap a la pau de Crist. 
El diumenge vam venir els meus estimats Josep, Dolors, i la Eli a passar el diumenge amb mi; cosa que agraeixo moltissim, evidentment la meva germana portava el dinar fet, volia dir un gran dinar. Mentre esperàvem el dinar el meu cunyat i jo vam anar a arreglar una gotera, que queia al cim d'una grossa biga, que aguanta la mitat del teulat. la pallisa data del temps de l'Abadessa Maria Teresa de Riquer i de Sabater, a la qual li devem l'expansió de tot el poble i també de les eres de batre amb les seves grans pallisses al voltant del poble. El que em pregunto, es- on batien la gent abans de que es fessin les pallisses ? o tot eren pallers a l'intempèrie, coberts de fang d'argila, com jo molt be vaig conèixer quan era un noi, un dubte que ens quedarà per sempre. També vam canviar els taulons del banc que hi ha sota el lledoner de l'era, estaven podrits i ningú si podia asseures tranquil.lament o a prendre el sol a l'hivern o a l'ombra a l'estiu i disfrutar de la marinada. Al Pla de l'Estany i a la Garrotxa a totes les cases de pagès hi ha un lledoner, em pregunto - perquè servien a part de fer ombra ? o es que creixen per tot arreu sense necessitat de plantar-los ?, per mi ja forma part de l'entorn del món de pagès; a més m'encantent, de petit em menjava els lladrons (negres).
 El dinar un plaer tant pel menjar com per la companyia.
Tot dinant vam recordar als nostres pares (acs), i la nostra infància, que la recordem plena de carinyo i tendresa per part dels pares i de la padrina Dolors, i molts records de la vella pagesia, de la qual guardem molts estris i records.






El dilluns vint-i-set em vaig quedar tot el dia al Perdigó, collint olives, les últimes que jo podia fer amb les mans.
El vibrador no es podia fer servir perquè les aulives estan molt unides amb l'arbre i no cauen, caldrà esperar a partir de mig desembre i ja ho veurem; al terra no se'n troba ni una, ben al revés que la temporada passada on hi trobaves veritables catifes d'aulives. Com sempre vaig dinar al tros, ben arrecerat, una pau inmensa, no sens ningú. L'aventatge de tenir ametllers, es quan hom es deixa les postres a casa, 
semre queden ametlles dalt l'arbre i amb una canya o un altre tronc colpejant l'ametller cauen i mira les trenques i amb pa, son bonissimes igual que les nous.


Nota curiosa, a dins l' ametlla tenia dos fruits, s frequent trobar-ne.

Al vespre cap al molí de Sant Martí i tornar a fer una llarga cua, amb una mica més de fred, la cosa anava lenta per tenir pana la màquina de pesar, però amb paciència i la tertúlia dels pagesos vam poguer arribar a descarregar i acomiadar-me fins l'any vinent.
Des del dissabte de la setmana passada que tenia que portar les ametlles que el meu veí del Perdigó m'havia collit amb el vibrador i calia portar-les a Verdú, poble on va neixer Sant Pere Claver, el Sr. Josep Maria Guiu tenia problemes i tampoc podia el dilluns, jo el dimarts marxava cap a Girona. Com sempre una trucada al meu amic Francesc de Martí de Tàrrega i fill de Verdú,que coneix mitja comarca i molt més la gent Verdú, bon amic i millor persona; amics des de la mili, em va dir que sinó el trobava, que li deixés el remolt carregat amb les ametlles a Tàrrega i me'l entregaria ell, cap problema. Mai veu cap problema en lloc, sempre ha sigut un home de solucions.



Al final ho vaig poguer solucionar el dimarts a les nou del matí amb el Sr. Josep Maria Guiu. Home molt amable.
L'endemà, calia recollir vesc per casa i pinyes i una mica de molsa pel pessebre.


Llorens de Rocafort també conegut per Llorens de Vallbona

Be, només desitjar-los unes Bones Festes de Nadal i un any vinent ple d'alegria i de servei als que tenim a la vora.
Sempre,

Pep.


Bibliografia.

Investigaciónes sobre flora y fauna de la Baja Segarra. J.J.Piquer Jover..
La Baronia de Vallbona per J.J. Piquer Jover. Institut d'Estudis Ilerdencs. Lleida 1981.
L'Art de l`Època del Renaixement a Llorenç (Sant Martí de Riicorb, per Joan Yeguas i Gassó. 
Història de la Tisis. Oriol Anguera.
Breu Història del Monestir de Vallbona. Gener Gonzalvo i Bou. Episodis de la HistòriaRafael  Dalmau , Editor, Barcelona 2003.
Història Gràfica de la Segarra. Editada sota la Direcció de Max Turull Rubinat, Primera edició desembre de 2001. Centre Municipal de Cultura de Cervera i Consell Comarcal de la Segarra.i d'altres col.laboradors.....
Els anys de l'estraperlo . F. Cabana. Proa.
Vallbona. Guia Espiritual i Artística. J.J.Piquer i Jover. Impremta Saladrigues de Bellpuig, 1983.

dijous, 9 de novembre de 2017

SANT NARCIS I TOTS SANTS , FIRES DE GIRONA

Quan els pares, uns quatre dies abans de la diada de Tots Sants, enviaven des de casa nostra a Llorens de Rocafort o de Vallbona, per mitja del recader o més endavant per mitja de Correus, una paquet molt gros, amb una lletra claríssima sobre a qui s'havia d'entregar i amb l'adreça del remitent ben clara al dors, jo pensava que duraria tota la vida, sempre s'havia fet i en cap moment m'havia passat pel cap que un dia s'acabaria; que innocent oi ?. Sí ,una manera de viure que va durar tota una vida, es va acabar l'any 2013, que vam fer l'ultima collita d'ametlles , collita que la fèiem tots junts, quasi una festa.  


M'abelleix posar-los com era una tornada cap a casa després d'una intensa jornada al tros, batzacant ametlles. Si ens fixem pel somriure dels ocupants de la crysler, podriam dir que tornàvem cap a casa amb un grapat de kilos oi?, sí, és cert, però a la posta de sol, es l'hora de comentar com ha anat el dia i com que fins aquells anys,(abans que arribés el vibrador), era una activitat que afavoria el parlar sota l'ametller, dons déu ni do, del repàs que dia a dia fèiem a la nostra història (familiar, dels avantpassats, dels veïns i dels pobles veïns, dels tiets morts arrel de la guerra incivil española, dels oficis ambulants que passaven pel poble , com els cadiraires, que feien sota el pont de cal Bergadà els culs de bova de les cadires velles,(tota una història) o els que arreglaven paraigües, o gent que canviaven plom per ceràmica de tota classe, de capellans i mestres que haviam tingut, secretaris de l'ajuntament de Vallbona, curiosament no de Rocafort,potser perquè era el mateix (Senyor Duch) de parents de lluny i d' aprop, dels que embalaven la palla, de les anades a peu del germà de la padrina al poble de  Pira a la Conca de Barberà, a no se que fer, dels matalassers que sovint passaven per tal de refer el matalàs,



 soldadors de peces d'aram, del estraperlo, perquè l'economia estava intervinguda per l'estat (1939-1954), de gent que passaven pels pobles comprant conills, gallines,ous, de la ex-baronia de Vallbona, del enigmàtic terme de la Quadra de Mas Déu, etc). En fi que treballar sota un ametller quatre o cinc persones, donava per molt. Encara que ara la realitat no s'assembla en res, jo vaig batzacar 4 dies sol després de la mort dels pares i tot es diferent, sol del mati al vespre i ja sempre més serà així; però pels trossos veïns tampoc se sent cap colla cantant o parlant mentre treballen. Si et fan companyiaels tirs dels caçadors, que no reciclen en absolut, per tots els trossos de casa, per no parlar dels altres , trobo montissims cartutxos buits abandonats.

mesura per omplir de perdigons i de polvora tots els cartutxos igual.

 Recordo quan el pare els diumenges per la tarda posava tota la paramenta al damunt la taula del menjador i vinga a tornar a fer nous aquells cartutxoss ja utilitzats, i això ho feien la majoria dels cazadors de les terres de Ponent, com els de la Garrotxa i el Pla de L'Estany.


Avui dia 4 de novembre de 2107 a plogut, feia tant que ho esperavem, ep! parlo del Pla de l' Estany.

Parlant de la gran sèquia que estem patint a tot arreu, ja fa dies que hauríem de veure pagesos com els del dibuix de dalt, carregant ràpidament els tractors d' userda o alfals, o melga, perquè de carros tirats per dos bous, ja no se'n veuen i vinga cap a casa perquè no es mulli o portar el ramat a corre-cuita cap al corral perquè estigui a aixopluc junt amb el pastor, la qüestió es que aquesta imatge no l'hem vist en molt mesos.



 El setembre,  permet fet de les teves, és un mes molt bonic, encara fa bon temps, el dia es llarg,  no hi ha humitat als ametllers, o sigui que facis el que facis cap problema. La calor es pot combatre amb aigua i una bona gorra o barret.


Mans del pare en Sisquet Capdevila, carregant el cabàs per tal d'ensacar les ametlles.

Pots començar a batzacar ben dematí, és una feina molt agraïda i s'espera tot el que tu vulguis; es un fruït que no es fa malbé.





Com que els pares sempre feien una bona esporgada als ametllers, donç per mica de be que es portés la climatologia , la collita estava gairebé garantida.


Collita d'ametlles al tros de Les Pintades, terme de La Quadra de Mas Déu. Vallbona de les Monges.

I a mesura que va augmentant el munt a les borrasses, cal anar ensacant i  fer viatges cap al tractor, així quan s'arriba al final de la jornada ja els tenim tots carregats.




Sí ha sigut un any amb pluges, no sec com enguany, les ametlles estan ben obertes com les que estan veient, o sigui que la clofolla se separa correctament de la ametlla, sinó és així tindriam molts cascalls, en els quals la pela no se separa , encara que dins tenen l'ametlla intacta, si les bellugues aprop de l'oïde sonen,; el pare els guardava tots, per casa, si us fixeu amb la foto que posaré, on els dos estem trencant ametlles, la majoria son cascalls.
Explico tot això , faig aquesta necessària volta, per tal d'arribar al dia que la família es posa d'acord per començar a fer els panellets.
Quan les ametlles arribaven a casa, calia esquetllar-les, abans ho fèiem a ma a l'entrada de casa i ja fa anys que el pare  ho feia amb una màquina, que en una hora feia tota la feina d'una tarda de dos persones; o sigui et deixa totes les ametlles netes, només caldrà posar-les a assecar al sol, per tal de deshidratar-les, una feinada pel qui no ho conegui, abans els carrers del poble estaven plens de borrasses plenes d'ametlles, però va arribar un moment que ja no es podia fer, perquè els pocs veïns que eren estaven a treballar fora i ningú vigilava les ametlles; després els pares les estenien a la terrassa de casa, cosa que donava més seguretat i no es veien.
D' ametles com tothom en teníem de : Llargueta o Desmai, Marcona, Esperança i Mollar.



Quan els pares resolien que ja teníem proutes hores de sol, llavors començava la classificació de cada classe d'ametlla, feina que es feia a recer i molt plàcidament , durava molts dies. També tot classificant ametlles, donava peu a llargues tertúlies sobre infinitat d'anècdotes de la vida de pagès, que s'anaven presentant, com repassar el vocabulari de la vida rural,ja molt en desús, les feines de la vella pagesia que s'anaven perden, els vells oficis que junts haviam viscut al poble com l'ofici de carreter, que el pare sempre comentava que s'usava moltes fustes diferents com: L'alzina, fusta de faig, fusta de freixa de casa, fusta de lladoner  d'Albarrasí, fusta de freixa de Girona, fusta de roure del pais,  d'om , de plàtan de Lleida, fusta d' àlber, etc... el pare coneixia molt be al carreter de Vallbona i moltes altres històries . En aquell temps cada casa tenia un carro, costaria de trobar-ne algun, han desaparegut, uns s'ha venut i d'altres s'han podrit a l'era o millor dit a 
l' intempèrie.
Be, ja tenim moltes ametlles a casa, ara ja podem començar a partir-les per tal d' obtenir-ne per fer tot el procés dels panellets. A casa meva n'he vist fer-ne sempre, així com les orelletes. 


fotod'arxiu, el pare i jo partint ametlles a Llorens de Vallbona
No vull passar per alt,que a casa nostra també al mes d'octubre s'ha fet el " membrillo " o codonyac, tant bo, a l'hivern com a postres quan et quedes a dinar al tros, si es fort millor, a la mare sempre li quedava ben fosc i molt fort, de vegades costava tallar-lo amb el ganivet.


Codonyac antiquissim del tros del Perdigó, terme de Vallbona de les Monges.

La mare en feia molts quilos, i tenia diferents llaunes-motllos, en forma de flor, de peix, de cor, etc..., quedaven molt ben presentats, mai en faltava a casa, fins i tot quan venia algun parent ni regalava algun.
 Sí, servien en primer lloc per fer panellets, encara es fan avui dia, uns quants si posa un tros de codonyac al mig.
Ja, tenim les ametlles i com el pare, em toca posar-me al soterrani a partir-les.


Després d'aquest pas en el més estricte anonimat, ningú recorda qui va partir les ametlles. Llavors passem a escaldar-les i treurels-hi la pell, perquè quedin blanques i un cop seques cal procedir a muntar el molinet, que es ben històric, perquè el pare (acs) explicava que sempre l'havia vist a casa seva, o sigui ja era de la meva padrina Dolors.




Déu sap d'on va sortir, però si dir, que en el procés de passar les ametlles per tal de fer-les quasi farina, aquestes no s'escalfen, i no deixen anar l'oli, que es una cosa indessitjable que apareix si es fa amb el turmix, segons l'expert del meu fill Lluís que ho va aprendre a l'escola Hofman de Barcelona. Nosaltres, amb tota la precaució les tenim fresques a la nevera, per més seguretat.


Aqui ja tenim la ametlla triturada, o sigui panellets 100% d'ametlla, a la venda de vegades hi troben petites quantitats de boniato o patata barrejats.

Tot seguit en Lluís ens explica el que ell i dos ajudants mes de la família han tirat endavant tot el procés dels panellets, durant el pont de Tots Sants.


Evidentment que perquè la cosa funcioni, cal una bona marxa a la cuina, no dic una cadena, però algo semblant, perquè quan el forn està en marxa i mantingui la temperatura, ben segur que cal seguir unes normes, que els altres t'ajuden a cumplir-lo.



Tots concentrats en lo que es important i no saltar-se cap element ni gram, ni especies com la vainilla i el cafè. La bàscula cal tenir-la aprop i amb piles. També puc dir que cada any fent-ho be, surten diferents. Ànims !!!!!


Massapà: 

500g de farina d'ametlla
250g de sucre glaç / sucre normal
2 ous


*Vam utilitzar 2,6kg de farina d'ametlla
*Han sortir 314 panellets
*Les peces de panellet haurien de pesar entre 12g i 15g cadascuna

* S'aconsella deixar reposar la massa de massapà la nit abans dins la nevera
La majoria de panallets coure'ls a 220º durant 6 minuts



Ingredients necessaris:

- 2,6 kg de farina d'ametlla
- 1 kg de sucre normal
- 700 g de sucre glaç
- 18 ous

- 100 g Avellanes torrades
- 150 g Ametlla granulada (per a decorar)
- 300 g Pinyons del país
- 40 g Avellanes deshidratades
- 18 g Cacau pur
- 15 g Cafè soluble
- 350 g Coco ratllat
- 2 Unitats de baines de Vainilla
- C.S. Cireres confitades
- C.S. Taronja confitada
- C.S Codony




12 Varietats:  

- Panellet de taronja confitada i revosada en cacau pur. (200 g massapà + C.S taronja
  confitada, tallada a talls molt petit)

- Panellet de vainilla (200 g de massapà 2 baines de vainilla)

- Panellets d'avellana (200 g farina d'ametlla + 100 g de farina d'avellana torrada, amb
  un detall d'ametlla deshidratada a sobre)

- Panellets de cirera confitada 200 g massapà + meitats de cireres confitades)

- Panellets de pinyons (400 g massapà + 10 g aproximadament de pinyons per panellet *un panellet sol estar sobre els 12 grams. Per tant caldria comprar    aproximadament 300 g de pinyons)

- Panellets d'ametlla (200 g de massapà + quantitat suficient d'ametlla granulat uns 150 grams) 

- Panellets d'ametlla clàssica (200 g de massapà + ametlla clavada vertical)

- Panellets de cafè (400 g de massapà + 15g de cafè soluble barrejat amb un rovell d'ou)

- Panellets de xocolata (200 g de massapà + 18g de cacau pur + rovell d'ou per fer la barreja)

- Panellet de coco (200 g de massapà + 150 g de coco ratllat + 50 g coco ratllat per revosar-lo per fora)

- Panellet de codony 200 g de massapà + quantitat suficient de codony)



* Rocas de Coco (Procedimiento)
Ingredientes: 
  • 200g Coco rallado
  • 200g Azúcar
  • 80g Clara de huevo
  • Mezclar los tres ingredientes en un bol
  • Una este lista la mezcla volcar en un cazo
  • Llevar al fuego si usamos inducción ( si usamos gas, debemos mezclar-lo al baño María)
  • Remover hasta lograr una consistencia pastosa, sin llegar a tostar el coco. (Técnica parecida a escaldar una pasta Choux) La masa debe formar una pelota y despegar-se de la pared del cazo. 
  • Una vez tengamos la masa lista, formar rocas sobre un Silpat, encima de una bandeja de horno. 
  • Precalentar el horno a 230ºC
  • Hornear 2 minutos
  • Abrir el horno, dar la vuelta a la bandeja y dejar 2 minutos más. 
  • Las puntas de las rocas deben dorar-se. 
Jo , figuro a la foto, perquè m'han convidat, però el mèrit es dels altres quatre.

Tots contents, perquè un any més a casa nostra s'ha pogut continuar amb la tradició de la família i del poble de Llorens de Rocafort.
Els panellets han sortit bonissims, ho diuen persones no de la família, o sigui ben neutrals. Tot un honor, a la mare també li sortien molt bons.
Ara continuem amb el mati de la festa de Tots Sants, a Girona ; celebren la Fira del Dibuix, que d'ençà anys tota la família hi assistim, és l' únic dia a l'any que no cal dir a ningú dels de casa que anem a passar el matí a Girona.

Constitvtiones Synodales Diocesis Gerunden convocades pel Illustrissimo et Reverendissimo Episcopo Gervndensi D. Fr. Michaele Pontich

Feia una setmana que la Sra. Yosiko Takase , gran amiga de la nostra estimada Naohoko Nakamoto (a.c.s.), ens havia enviat un watssap dient que venien tota la família junt amb la Miki Kawamura, també olim amiga de la Naoko i que els feia il.lusió de trobar-nos. Rapidament vaig dir que  sí perquè l'alegria del retrobament a Girona ens abelleix a les dos families.Ens uneix l'esperit de la Naoko, carregat de bondat, d'empatia, de ganes de viure el moment present, de fer feliços als altres, de valorar i estimar l'art, autoexigent en tot, però molt amb la seva obra artistica, d'estimació als seus amics, de disfrutar de la vida en tots els seus aspectes, d'estimar Montserrat,  i d'estar cofoia de tenir un amic monjo al monestir, sovint en feia gala i ho explicava amb joia, a qui, sense pensar-s'ho va deixar la seva obra. El juny passat (2016), el Pare Josep de C.  Laplana li va dedicar un important i entranyable article en el fascicle El Propileu nº 18,   Just en celebrar el seu jubileu sacerdotal.



Aquí a les escales de Sant Feliu ens vam trobar amb la família de la Sra. Yosico, ella pensava que eren les escales de la catedral de Girona. Com que el Lluís mentre esperàvem, va decidir anar a fer una visita a casa de la seva amiga l'Espe Boada. Jo, per tal de començar la jornada a Girona, vaig convidar als nostres amics a visitar la basílica de Sant Feliu, ho van acceptar sense més. Tot pujant la solemne escalinata, els fills de la Sra. Yosiko es van fixar amb la pedra de les escales,



La van trobar maquíssima. Jo els vaig explicar que eren  Nummulites fossilitzats, es la pedra càlcaria de Girona , es un exl.lent material per a la construcció.En Santi,el seu pare, no va parar d'explicar detalls de l'església al seu fill, segle, estil, el perquè de les galeries laterals de la basílica i tant altes; del segle XIII-XIV. Tots bocabadats.


Foto del llibre Nocions d'Arqueologia Sagrada Catalana de Josep Gudiol i Cunill, Prev. Segona Edició .  Josep Porté. Llibreter. Barcelona. 

Tots, vam quedar meravellats una vegada més, els vaig explica que significava la umbrel.la groga a la dreta de l'altar. No ens vam poguer acostar més perquè estaven dient missa; tots ho van entendre, vam sortir per la porta que dona al costat mateix del pla on hi ha l'impressionant casa de l'arquitecte Masó. La van contemplar i els va agradar molt. Alli mateix van trucar al Lluís que estava a dintre amb l'Espe i vam quedar que nosaltres seguissim, que ja ens atraparia.Van baixar per la Pujada de sant Fèlix, carrer de Les Ballesteries. Abans d'arribar a la Carbonera, en un racó de la muralla vam trobar una colla de Puntaires, molt trempades i totes amb una interessant punta, fins i tot un parell, les estaven fen de dos colors, mai ho havia vist.



El passeig va ser plaent, perquè com que no teniam pressa ens vam poguer recrear amb la casa que venen juguets infantils tots molt curiosos e interessants, i molts oficis que es un plaer observar-los com treballen.


A poc a poc vam arribar a la joieria Quera , en Lluís ja ens esperava i vam renunciar fer una visita a la plaça de l'Oli i anar cap a l'escalinata de Sant Martí Sacosta, que per temps havia sigut dels jesuïtes, aquest passeig ja el vam fer l'any passat. 
Un cop arribats a la Rambla, de lluny estan vam veure la gran parada del pintor Corvus, ell no hi era, paciència !.



Tots els de casa, el LLuís el primer ens vam adonar que en Corvus havia portat moltíssima obra, vaja, mai n'haviem vist tanta.



En Lluís va ser el que més estona s'hi va passar i remenar, tot s'ha de dir a tota la família Capdevila-Martin ens agrada aquest bon pintor, que fa molts anys que el coneixem.



Penso al veure tanta obra, que alhora es un gaudi per la nostra vista, vaig pensar, aqui hi ha pocs clients, 


En Corvus en persona, pels qui no el coneixiau. Foto molt bonica, mai n'haviam aconseguit una tant espectacular.

acostumats a veure la seva obra amb dificultat, perquè sempre ha estat molt sol.licitat. Algo de crisi es respira en el tema de l'art.



Vam continuar caminant Rambla amunt con si haguessim de trobar-nos amb la parada de la Nahoko a la plaça de Catalunya, ho vam fer tants anys que ens costa veure que ja no hi serà mai més. Si vam trobar els seus dos companys de parada, que la van compartir molts anys; d'esquerre a dreta : El de l'esquerre es diu Antoni Giramé i es de Vic, i el de la dreta en Josep C. Alonso d'Olot. Ens han dit que ells també tenen algun dibuix de la Naoko, i que hi ha una forta crisi de l'art i es ven molt poc.



Fa dos anys que la Sra. Yosiko Takase i la Sra. Miki Kawamura, que venen a la Fira del dibuix i de la pintura de Girona en honor a la seva estimada amiga Naoko Nakamoto (e.p.d.) i també molt estimada i anyorada per la nostra família.


Aquesta foto entranyable per tots cantons, es un testimoni d'una bonica història, que volem que continui amb els dos amics pintors i tots nosaltres, a més aquesta foto va directa a l'altra gran amiga la Sr.a Setsuko Suzuki,que recentment li han fet una exposició al Japó i que ens ha portat un programa per a cadascú de nosaltres i que els hi poso a continuació, molt bonic tot plegat, des del cel la Naoko ha d'estar molt contenta.
Afegeix la llegenda
La Yosiko en el seu moment ens va fer saber de la exposició que els seus amics del Japó, inclosa a seva incondicional amiga Sra. Setsuko Suzuki li havien preparat.



També en el seu moment ho vaig comunicar al Museo de Montserrat perquè en tinguin coneixament.


Poso aquesta bonica fotografia de Girona, perquè a Naoko li encantava. Va venir sempre a la Fira del Dibuix i de la Pintura per  Tots Sants , fins al final.


M'encanten els teulats de Girona, des de la muralla també se'n veuen més.

En Lluís Es va assebentar que a la Copa, diferents entitats de Girona feien un concurs d'arrossades.


Mai hagués esperat tant, de la colla que ens va servir l'arròs, SALSA JOVE , eren molt bona gent, amables, molt acollidors, nosaltres pensavem menjar-nos el plat d'arròs drets, i mira asseguts amb mantell, un bon plat d'arròs, pa tou del dia, un got de vi pels qui en van volguer, postres fets per una senyora una mica gran, en fi no ens va faltar de res, AH! també ens van posar aigua envassada a manta.

Vam fer una llarga sobretaula, el temps i la companyia i convidava, al final ens vam aixecar perquè ja els joves del grup ja estaven desmontant tot el parament. Tot plegat ens va costar 3 € per persona, no es podia demanar més. Encara que els que van guanyar el premi no van ser ells. Però l'arròs els va sortir per llepar-se els dits.
Finalment per acomiadar-nos vam quedar que el proper any tornariam i que entremig fariam algun dinar amb els amics Josep Cambras i en Jordi Catafal a Barcelona.
No puc acabar l'escrit sense dir que a casa ja em fet conserva d'olives, unes amb sal, segons la tradició dels meus pares (a.c.s.): 
Recepta per confitar  les olives de : 1 a 9  ( una de sal per 9 d'aigua ) . Arribat el Dijous Sant s'ha de canviar l'aigua i es posa 0,5 de sal per 9 d'aigua i es posa una rama de timó o també coneguda per farigola, a cada pot  ).La conserva està assegurada més de 6 anys; evidentment s'inpregnen del gust de la farigola
Les altres les matem amb sosa càustica, foto que veiem a continuació.



i són per menjar-les amb 15 dies, després de treure la sosa, en rentades, llavors si posa grans d'alls pelats i orenga i vist i no vist ja es poden menjar i no hi ha mai proutes.
També en tenim de la mateixa classe però negres, aquestes els hi hem fet dos talls i els anem canviant l'aigua fins que ja no són amargues i llavors si posa pell de taronja, alls, vinagre, oli, etc...
Podem dir que diumenge passat va ploure una mica, molt necessari. Porto quasi 27 anys al Pla de l'Estany i no havia vist cap casa que enfonses el pou per manca d'aigua. Molta sequera fins i tot a la Catalunya Humida.
Esperem en candeletes poguer collir algunes olives per fer oli Arbequí Extra Verge, haviat ho sabrem.
Be, no podem deixar perdre les nostres arrels per petites que siguin
Bona tardor

Pep